CAMINS DES RAFAL I PLANÍCIA

Etiquetes

001
(Imatge digitalitzada de la ruta que el dia 26 de febrer de 2000 férem la meva dona i jo fins la font des Garbell. Per aquelles saons, tal i com es pot veure a la foto, es podia passar per davant les cases des Rafal)
Vos faig arribar el mail que em remeté Pere Llofriu per si algú pot estar interessat en assistir-hi:
CAMINS DES RAFAL I PLANÍCIA
“Benvolguts i benvolgudes, des de l’Associació Cultural Bany-Al-Bahar i després de saludar-vos, volem informar-vos del següent:
Com segurament ja sabeu, després de diversos pronunciaments judicials els camins des Rafal i Planícia tornen a ser públics i ja resten oberts des del passat mes de juny; les quatre barreres que hi posaren l’any 2001 i contra les quals moltes persones i col·lectius hi hem lluitat al llarg d’aquests anys, ja no tenen pany. Sens dubte recordareu la gran manifestació que, sota la pluja, va tenir lloc dia 17 d’octubre de 2010 des de la plaça de la Vila de Banyalbufar fins a Planícia, després de la qual l’Ajuntament de Banyalbufar va interposar el plet civil que fa poc hem guanyat.
Idò bé, per commemorar totes aquelles reivindicacions, donar les gràcies a tothom que hi va participar i celebrar l’èxit obtingut, volem convidar a totes i a tots els excursionistes de Mallorca a fer una caminada i “reobrir” els camins que mai ens havien d’haver tancat.
La data serà el proper diumenge dia 23 d’octubre, ens trobarem a les 11:00 a la plaça de la Vila, pujarem per es Rafal fins a Planícia, redescobrirem el Camí de Ses Collidores (un tram que de moment no figura a cap mapa) i després d’haver dinat i de tornada, gaudirem d’uns bunyols a la plaça de la Vila (esperam que aquesta vegada no sigui un dia de pluja, tot i que molta falta ens fa).
Agrairíem que féssiu difusió d’aquesta “festeta” i us esperam a Banyalbufar.
Moltes gràcies.
Apol·lònia Mas
Presidenta de Bany-Al-Bahar”

Muntanyes d’Artà (II)

IMG_0674-Editar

Coincidint novament amb l’estada estival a la Colònia de Sant Pere, les muntanyes d’Artà, han tornat ser el reclam que m’han incitat a tornar partir a trescar. En aquesta ocasió, he guiat les meves passes vers els atractius cingles que s’estimben sobre la costa verge i salvatge situada davall alguns dels cims que s’atansen en direcció al Cap de Ferrutx. Però a més d’aquests altius cimals, altres elements dels paratges artanencs, han assaciat de bon grat les eixides realitzades.

IMG_0682

Disposava d’una informació una mica imprecisa i difusa sobre la existència d’uns amagatalls de contraban en aquesta zona. Els antecedents que apuntaven vers l’activitat contrabandista a la contrada, es confirmaren a posteriori, després d’entrevistar a un personatge que me’ls ratificà. La recerca esdevingué infructuosa. A falta de la localització d’aquests recers clandestins, existeixen les restes d’una construcció que ens assabenta, gràcies al seu topònim, d’aquesta activitat: sa Barraca des Carabiners.

IMG_0474

A l’actualitat, l’aspecte que presenta aquesta edificació difereix molt del mostrat a l’obra d’Aguiló (La toponímia de la costa d’Artà), quan encara conservava les senzilles cobertures que servien per aixoplugar als seus estadants. Per contra, hom pot discernir prou bé encara, la xemeneia excavada a la roca, així com també, la síquia i l’escumador que recollia i conduïa l’aigua de pluja vers el cisternó bastit en un dels costats de l’edificació.

IMG_0492IMG_0478

Enlairant-nos en direcció al Coll de sa Paret, un curiós bony que marca la cota 168, crida l’atenció. La fenella que separa aquest rocam, esdevé una àmplia fesa que ens permet seguir guanyant metres cap a dalt la carena per dins aquest inhòspit i esquiu terreny sadoll de carritxeres que ens dificulten molt el trànsit.

IMG_0501IMG_0549-Editar(Curiosa formació rocosa prop d’es Coll de sa Paret)

 

Entre sa Tudossa i sa Talaia Freda una pregona conca hidrogràfica formada per tres torrents, ens permet retornar al plàcid camí que mena fins es Caló. La contrada rep el nom d’es Barracar[1]. A més del topònim que nomina la contrada, és interessant localitzar i conèixer l’existència de la cabalosa font homònima, que ens permetrà assaciar la nostra necessitat de beure. D’aquesta interessant surgència, les obres realitzades per tal de treure profit al seu generós cabal, denoten la importància que se’n volgué fer d’aquest broll d’aigua.

IMG_0601IMG_0610IMG_0618

Per poder assolir la contrada d’es Barracar,  vaig fer servir es Pas de ses Tavelles. Segons l’amic Escanelles, el Pas des Porc, cartografiat incorrectament als mapes de la zona, porta a confondre ambdós llocs. Per això, tal com ens indica Escanelles, pot ser sigui més interessant i adient escoltar als nostres avantpassats, que molt abans que noltros habitaren aquelles terres, i fer cas dels artanencs més vells que, amb bona traça i enginy, empraren la metàfora per tal de posar nom a aquest indret.

IMG_0905(Relleu rocós que suggerí la metàfora toponímica)

 

Una altra interessant explicació toponímica, fruit també de la consulta realitzada als coneixedors de la contrada, ens assabenta sobre l’origen del Pas de ses Osques. Pel que a mi respecte, puc constatar que els esquius cingles que solquen el vessant marítim de sa Talaia Freda, poden ser transitats i permeten unir la mar amb els establits de s’Alqueria, fent ús d’un pregon comellar que ens diposita en una de les osques que, segons conta la llegenda, hi va fer un àngel, de nom Angelí Micolí Llutifí.

IMG_0718IMG_0684 (Barres enclavades prop de l’osca de sortida, col·locades per sustentar el fil ferro que devia barrar el pas dels animals coster avall).

IMG_0719IMG_0710

PD: La baixada del cap cimal des Puig de sa Creu la vaig realitzar per un altre costerut i pregon comellar. Vegeu-ne la darrera imatge. Com a curiositat, recopilant informació per enllestir la crònica vaig ensopagar amb la eixida que realitzaren uns altres trescadors, amb els que casualment vaig coincidir escollint l’itinerari.

IMG_0727

[1] Segons Aguiló: “Mai no hi ha hagut barraques a la zona, ni hi tenen res a veure les runes d’una casa moderna, i no pot haver-hi cap dubte que es tracta d’una homonimització formal a partir d’un topònim anterior es Barrancar“. La Toponímia de la costa d’Artà. Edicions Documenta Balear. 2011. (pàg. 63)

Dijous Bo

Etiquetes

020-Editar-2

 

 

Aquesta història comença ja a tenir una mica de rovell. Ben igual que la seva obertura, que es dugué a terme en diverses fases. Per això, ens hem de remuntar uns quants mesos enrere per a situar-nos al mes de novembre de l’any passat quan, just la vigília del dijous bo, aconseguirem acabar aquest projecte. La visualització del mateix, com sol ocórrer en moltes ocasions, succeí el dia que en Carles, després de sortir escampant de la ferotge i engolidora fissura selvàtica de la GAM, intuí aquest nou recorregut. Així que ja teniu com sorgí la nova obertura i la motivació que va acabar determinant el bateig.

006-Editar

Les etapes d’aquesta història, més o menys, foren així:

Després de la causa que va fer parar l’atenció i la motivació d’en Carles vers a aquest bocinet de roca, s’hi atracà per primera vegada acompanyat per en Joan Vidal (àlies Spielberg). Aconseguiren enlairar-se fins a la tercera reunió, tot just davall un característic bloc encaixat enmig de l’escletxa que sembla algú va disposar allà per barrar el pas i fer impossible poder seguir avançant. La GAM, també evita aquesta dificultat pel seu costat dret. Arribats a aquest punt, decidiren deixar-ho estar i tornar-hi amb energies renovades i amb més temps, per tal de seguir cap amunt. La idea, era continuar pel costat esquerra d’aquest bony, fent servir una evident fissura que permetia seguir progressant. S’intuïa però, que a partir d’allà, la dificultat augmentava i que caldria tornar-hi amb energies renovades i amb decisió.

009007

 

 

 

 

 

 

 

054-Editar

Passat un temps, en Carles aconseguí enganar a un altre col·lega. En aquesta ocasió l’acompanyà en Jóse. Arribaren sense gaires entrebancs fins a l’anterior punt assolit amb en Joan i, amb motivació i decisió, en Carles s’enfrontà amb la tirada que els hauria de permetre continuar cap a dalt. Finalment, aconseguí enlairar-se per aquella fissura i va montar reunió metres més a dalt, tot just superades les dificultats, sobre un lloc còmode. Aquest quart llarg s’ha acabat convertint, tal com intuïren, en el llarg més dificultós de tota la ruta. El següent tram, tampoc semblava que hagués de ser gaire dòcil. L’anterior, els havia fet lluitar de valent. Havia ganes de fer baixar l’adrenalina. Emperò, calia seguir cap a munt i veure que els hi depararia la roca. Després d’una vintena de metres bregant amb dificultats que anaven deixant fer, arribaren a un lloc on calia tornar parar esment. Poder arribar fins al punt on es trobaven, els havia obligat a esforçar-se i a suar més del compte. Degut a l’època en la que es trobaven, principis d’estiu, l’escalada en aquest indret sols és viable iniciant el recorregut a primeres hores de l’horabaixa, degut a l’orientació de la paret que permet poder grimpar a l’ombra. Degut a que estava a punt de fosquejar, decidiren deixar-ho estar i tornar-hi més endavant. Aprofitant que s’hi havien atracat amb la intenció se sortir per alt i que portaven el material suficient per concloure l’itinerari, decidiren deixar un dipòsit de material a peu de via amb la clara intenció de tornar-hi aviat i fer l’aproximació més lleugers. Dissortadament, els pronòstics els hi fallaren. En Carles, poques setmanes després hagué de passar pel quiròfan a compondre’s un genoll que tenia mig esbucat de feia un temps.

019

Així que passà tot l’estiu, començà la tardor i allò s’havia quedat sense enllestir. Tot just es començà a recuperar, en Carles tenia aquell projecte en ment i cercava algú per tornar-hi. Fou així que vaig acabar mesclat dins aquest embull. Superada la calor intensa de l’estiu passat, trobàrem un dia pel novembre per tornar-hi. Ens hi posàrem d’hora perquè la climatologia ens permetia poder començar l’escalada al matí, a més, en Carles estava decidit a sortir ja per alt. Sense gaires entrebancs assolirem el lloc on ho havien deixat l’anterior vegada i estirant al màxim la corda per tal d’anar guanyant metres a la ruta, en Carles instal·là la propera reunió ben amunt. S’intuïa que amb una altra tirada llarga, es podria fer cim. Així és que, altra cop allargant gairebé al màxim la corda aconseguí acabar el seu projecte.

032017-Editar056

 

Com a dades pràctiques, cal dir que aquest nou traçat discorr al principi pel costat dret de la via GAM. La tercera reunió comparteix espai amb l’altra clàssica i, en aquest punt pren cap a l’esquerra per resseguir un traçat que va entre la via d’es Pilar (esquerra) i la GAM (dreta). L’itinerari a seguir està protegit en alguns punts mitjançant expansius i les reunions, totes estan equipades, la qual cosa permet poder baixar de la via fent rappel. És necessari dur material d’autoprotecció.

Fins la propera…

ASCII Kolor stitching | 11 pictures | Size: 14046 x 4883 | FOV: 35.37 x 12.64 ~ 1.57 | RMS: 3.08 | Lens: Standard | Projection: Planar | Color: LDR |

Pont aeri

Etiquetes

029

(Pont de roca a peu de via. Marca l’inici del recorregut, preludi del que ens espera)

Aquest itinerari obert l’any 1985 per Vicenç Bibiloni i Pep Lluís Molinet, solca l’extrem esquerra de la parets des Coloms, tot just, es supera es bassol i es colomer que la senyora de s’Alqueria va manar construir degut a la gran quantitat de coloms que sortien d’un forat que hi ha a n’aquesta paret. Segons l’amo en Rafel, que fou la persona qui em contà això, el forat en qüestió, li deien sa Ximeneia. Avui solquen les seves entranyes algunes vies d’escalada com la “Tao-Tao” i la “Comechochos”. Però nosaltres ens centràrem en una altra via que s’ha mantingut arraconada i oblidada durant molts anys. Segurament que l’expansió de l’escalada deportiva en aquesta mítica escola, feu que els objectius dels nous escaladors es centressin en altres recorreguts. La essència clàssica que manté el recorregut d’aquest excel·lent itinerari haurà ajudat ben molt a que aquesta via no hagi tingut molt més adeptes.

Doncs el passat mes de febrer, anàrem a realitzar aquest itinerari i la veritat és que ens va agradar ben molt poder recórrer el seu agosarat recorregut. Es tracta d’una línea bastant lògica que va a cercar una primera fissura a la part inicial, finalitzant la ruta assolint l’escletxa superior on finalitza la via. Segurament de la successió de ponts de roca que afloren al llarg de l’itinerari, degué sorgir el nom de la via.

 

 

 

032

(En Carles abans d’enfrontar-se amb el pas delicat del primer llarg)

038

(Un cop superada l’anterior secció compromesa)

Com bé he comentat abans, es tracta d’un elegant i bell itinerari que recomanaria anar a realitzar. Això sí, cal no anar gaire justets amb el grau perquè la graduació proposada pels seus aperturistes, pot ser sigui una mica ajustada, i a més, cal recordar que es tracta d’un itinerari que encara manté ben viva aquella màxima que resava allò de que no es pot caure mai!!!

043

(Arribant a la primera reunió, just després d’assegurar-se al mogote característic que apareix a la descripció del croquis original)

Itinerari perfecte per dedicar-li un matí ajustat de temps com férem nosaltres. El segon i le tercer llarg, es poden fer els dos en una sola tirada. A la fissura superior hi trobareu dues relíquies mig fossilitzades pel pas del temps, un friend i un fissurer que no pogueren recuperar, queden allà dalt testimonis d’uns temps passats quan encara enlairar-se per les verticals parets de l’illa esdevenia un agosarat i compromès repte.

 

Fins la propera…

Stitched Panorama

(Graduació del croquis original. Pot ser es podría reajustar una mica?)

 

Nota: vaig intentar localitzar a algun dels dos aperturistes per conèixer alguna vicissitud interessant sobre aquest interessant itinerari, però em fou impossible, pot ser si llegeixen aquesta crònica….

Aresta feresta

Etiquetes

002-Editar

 

Ara que tinc la feina del llibre una mica més avançada, pot ser sigui un bon moment per tornar engegar el blog posant al dia les activitats realitzades al llarg d’aquests darrers mesos.

Encetaré doncs aquesta actualització fent esment de la darrera obertura duta a terme a les esponeroses parets que conformen la peculiar silueta del Puig d’Alaró. Més concretament al vessant de llevant d’aquesta muntanya, sobre el cantó que conforma l’esperó de sa Torre. Per a tots els que estigueu familiaritzats amb l’indret, la cordada formada per Guillem Martí- Bernat Torres, l’any 1974, obriren l’agosarat i exigent traçat que anomenaren Aresta de sa Torre. Molts anys més tard, l’any 2008, Manel Bover obrí un primer llarg d’entrada a aquesta mítica via. I ara, en Carles s’ha encarregat d’obrir des d’abaix aquest nou itinerari que discorr pel costat dret de l’original.

008

011

 

 

 

 

 

 

 

 

(En Carles al primer llarg. Esquerra: arribant al pont de roca on ens bifurquen els itineraris. Dreta: abans de superar el primer bony)

012

(Després d’aquesta primera dificultat, la via va a cercar la fissura que es veu abans del pi)

 

En conjunt, és un nou itinerari semi-equipat que assoleix el cim d’aquesta aresta superant un tram de placa, una mica atlètic per als més mortals, a la segona tirada. Els indrets més exigents o compromesos estan protegits amb expansius, la resta, sense poder badar gaire, s’ha d’anar autoprotegint a mesura que es guanya alçada. En Carles va estirar la corda al màxim quedant solament dues tirades força llargues emplaçades a dos llocs còmodes per assegurar. El primer llarg comença ben igual que el recorregut escollit per en Manel, fins que s’assoleix un característic pont de roca, des de el qual, les vies es separen. El nostre recorregut parteix cap a la dreta per anar a assolir un petit bony que ens obliga ha haver d’estrènyer una mica. Després un poquet de placa ens permet arribar a una fissura que a la part de damunt està un poc bruta, arribant poc després a la primer a reunió. La següent tirada ja es veu molt més exigent, s’assoleix un petit nínxol podent ficar un fissurer abans. Les plaquetes ens confirmaran que hem arribat al tram clau de la via. Superada la dificultat, la via pren una mica cap a la dreta, un immens pont de roca ens depositarà en un curt tram de placa. Després, amb tendència a anar un poc a l’esquerra i per terreny un poc descompost, la qual cosa motivà els dos expansius que resten, s’aconsegueix arribar al final del recorregut. Un cop a dalt, cal resseguir el tall de la cresta per arribar just a sota la torre. Aquí teniu dues opcions per davallar: o bé fer la curta grimpada del traçat original, assolint per dins la finestra de sa torre la part alta de la paret i retornar a peu, o bé, escollir el camí més curt que és anar fins a una reunió que es veu una mica més avall a l’esquerra just abans de començar la grimpada cap a la torre. Fent servir aquesta reunió, en dos llargs arribareu a peu de via un centenars de metres abans de l’inici del recorregut.

024

026

 

 

 

 

 

 

 

 

(Segona tirada. A l’esquerra possant un fisurer abans d’assolir el nínxol de la foto de la dreta on hi ha el primer expansiu d’aquesta tirada)

027

(Enfrontant-se al tram clau)

 

A títol anecdòtic, diré que el determinant que acompanya al nom sorgí simplement pel fet de fer lligar les terminacions que donem nom a l’itinerari. Si algú repeteix l’itinerari ja escollirà quina de les dues accepcions de la paraula feresta, lliga més amb la via.

1ª accepció: Terrible, que fa por.

2ª accepció: una cosa horrible o espantosa, però no de dificultat, sinó de lletja.

042

(Arribant a la part final en un darrer tram una mica descompost)

045

(Sa Torre vista des de la segona reunió)

 

Fins la propera…

 

001_2-2

 

“Naturals”

Etiquetes

!cid_part2_07070406_00030400@gmail

M’alegra poder anunciar-vos la mostra de fotografies que Miquel Ángel Dora exposarà el proper mes d’abril a Manacor.

Després d’un intens i acurat procés creatiu, cercant indrets, enquadraments i moments, finalment, i després d’uns quants intensos anys de treball, ens mostrarà aquests anhelats resultats.

De ben segur que, seguint amb la seva particular manera de fer feina, ens mostrarà unes inèdites i originals imatges.

Esper veurer-vos per allà!!!

 

Salut i fins la propera…

 

Esperó d’es Niu al Penyal del Corb

Etiquetes

036

(El niu que dona nom a la via)

A la dècada dels anys setanta, quan tot just l’escalada a Mallorca encara havia d’envestir, la gent s’atracava a les muntanyes, guiant les seves passes, ajudats pels mapes militars de l’època. En un d’aquests mapes existia un topònim un tant curiós i extravagant: el penyal del Cor. Segurament que en l’intent de voler normalitzar aquell insòlit nom, els traductors castellans es menjaren la darrera lletra d’aquell nom, convertint un corb, en un cor. Al nº 37 de la revista Es Castellet de Bunyola, l’any 2009, Pere Llofriu escriu un article on designa com a benigne aquesta deformació. A més, el propi Llofriu, que es convertí juntament amb Menel García en la primera cordada que aconseguiren solcar la vertical paret sud d’aquest penyal realitzant un agosarat itinerari que batiaren amb el nom d’es “Merlet esclafat”, intentà restablir l’error, però entre el col·lectiu d’escaladors, s’havia ja popularitzat l’esguerrada i decidiren deixar-ho tal com estava. Avui en dia, als mapes actuals, s’ha corregit l’errada tot i que com ens indica el propi Llofriu un mica més endavant a l’article citat:

…”i per acabar-ho de compondre, l’amo en Joan Porro em va dir que ni una cosa ni l’altre, que allò era el penyal des Verger o el penyal de Son Perot”…

Per tant, si vos sembla bé, ara per ara, noltros ens quedarem amb l’apel·latiu de Penyal del Corb, sovint estès en altres indrets de la nostra geografia.

Sincerament, vos he de confessar que des de sempre i fa molts anys, cada cop que m’atracava fins a Orient, just en acabar els revolts del coll que ens dipositen prop de les cases de Son Perot, els meus ulls es detenien a observar aquesta vertical paret, pensant que estaria bé qualque dia intentar assolir el cim d’aquest penyalató grimpant per ella. Amb el pas dels anys, em vaig assabentar que a l’any 1976, la cordada Llofriu-García, ja havia realitzat l’itinerari abans esmentat. Pocs temps després, (no he pogut aconseguir les dates exactes), Manel Bover i Joan Toni Quetglas, realitzen una directa al recorregut original.

IMG_1628 - copia

Però a banda d’aquest dos itineraris que solquen els recorreguts més evidents d’aquesta paret, existeix un tram de roca que crida més l’atenció, però el seu color ataronjat, ens adverteix de la seva extrema verticalitat. Curiosament i molts anys més tard, finalment qui es va decidir a envestir l’escalada del Penyal del Corb per aquesta part més agosarada, ha estat en Miki Palmer. Després d’uns quants anys d’estar una mica al marge, sembla ser que ha tornat envestir amb ganes i, en poc temps, ha tornat equipar uns quants itineraris a diferents indrets de l’illa. Aquest en concret, em contà que hi havia d’anar amb en Joan Simonet, habitual company de cordada d’en Miki, però una lesió al genoll l’obligaren a fer repòs. Tot sol i sense company, semblava que el projecte al penyal hauria d’esperar. Va resultar però, que feia relativament poc temps havia anat a escalar en solitari unes quantes vies a sa Gúbia (Sexo débil i Guaton). Tenint fresques les maniobres de corda en solitari, es decidí a emprendre l’obertura en aquest estil. La feina li durà tres jornades. El primer dia, durant el mes de gener de 2015, va obrir el primer llarg. La segona visita la realitzà uns mesos mesos més tard, però fou més profitosa i aconseguí  obrir el segon i el dificultós tercer llarg. Finalment, el 10 de març, acompanyat per en Pep Zanoguera assoliren el cim, obrint dues tirades més.

004

(Inici del recorregut)

L’itinerari consta de cinc llargs d’uns 20 a 30 metres amb una dificultat màxima en lliure de 6a+. La ruta està semiequipada, trobant als punts claus del recorregut ancoratges fixos tipus parabolt. Les reunions estan també equipades. Malauradament, el tercer llarg és un desplom mal de passar en lliure. Nosaltres no aconseguiren encadenar-lo, segons en Carles pot ser tengui un grau pròxim al 7b. De la manera com equipà aquest passatge en Miki, es pot superar sense gaires problemes, anant de parabolt a parabolt. Al croquis aconsella portar un estrep, a nosaltres no ens va fer falta.

Segons em digué el propi Miki, segurament si en comptes d’haver-hi anat tot sol, hagués tingut el suport d’un company de cordada, pot ser hagués foradat menys. En general, és un itinerari elegant i agosarat sobre una roca bastant bona. Cal recordar i advertir que a la tercera reunió hi ha un niu, que dona nom a l’itinerari, per la qual cosa queda prohibit anar a escalar aquesta via des de Abril fins a Setembre.

010

(En Carles abans del tram clau del primer llarg)

 

Com a curiositat, la darrera tirada d’aquest recorregut, sembla ser la mateixa que empraren els conqueridors d’aquest penyal l’any 1976, quan després d’haver superat el passatge clau d’aquell primitiu i audaç recorregut necessitaren asserenar un poc l’esperit. Va resultar que per poder continuar cap a dalt després de la segona reunió, no es veia la cosa massa clara. Decidiren tirar una mica cap a la dreta i montar la següent reunió abans d’un tram bastant vertical. Pere Llofriu que liderava l’obertura, decidí enfrontar-se a aquella dificultat, la paret l’obligà a haver de superar un pas amb artificial. Quan li tocà a n’en Menel, va resultar que a un dels llocs on, tot just feia uns minuts, s’hi havia penjat en Pere, el ciuronet que l’havia aguantat, li va petar a n’en Menel. Resolgueren la situació amb èxit i després de l’ensurt, la cosa es suavitzà i pogueren fer cim. Aquell curiós afer donà nom a la via i, pot ser, tal com apunta el propi Llofriu a Cent escalades i un Àngel, la via quedà desactivada. Passà una temporada llarga fins que una altra cordada es decidí anar a visitar el Penyal del Corb. Segurament que la intenció de Manel Bover i de Joan Toni Quetglas era la d’intentar repetir l’itinerari original, però en arribar a la segona tirada, veient que era possible poder adreçar el recorregut inicial, acabaren obrint la segona ruta a aquest modest cim. Però a més d’aquestes curiositats més pretèrites, a part d’aquest itinerai més recent obert per en Miki Palmer, uns altres escaladors, la parella formada per en Luís Redondo i en Pedro Mas anaren a realitzar un itinerari més modest a l’aresta de Ponent. En aquesta altra alternativa, la darrera tirada també és comuna a l’itinerari original obert per Llofriu-García i a la darrera aportació feta per en Miki.

052

(Cim d’es penyal del Corb)

 

Així que ja ho sabeu, no massa lluny de Palma, teniu una opció de poder anar a recórrer un itinerari no gaire compromès per al mesos freds d’hivern. Encara que si la cosa continua com fins ara, no sé com ho farem…

Stitched Panorama

Fins la propera…

 

Bibliografía consultada:

  • Pere Llofriu. Cinquè superior. Autoedició, Palma 1996.
  • Pere Llofriu. Notes d’un escalador. Revista Es Castellet n.37. Bunyola 2009.
  • Pere Llofriu. Cent escalades i un àngel. Autoedició, Palma 2014.

041

(Arribant a la quarta reunió amb la vall d’Orient als nostres peus)

Mongol Express

Etiquetes

027

 

Altre cop s’esperó de sa Gúbia ens brinda un nou itinerari que permet enlairar-nos fins ben amunt. Qui ens ho havia de dir que aquesta atractiva i suggerent cantonada acabés sent tan pròspera. D’ençà del primer itinerari, oberta a les acaballes de l’any 1971, fins a l’actualitat, s’han anat succeint més rutes que, iniciant els seus recorreguts a dreta i esquerra de l’original, acaben confluint a la part alta d’aquesta aresta. El darrer d’aquests traçats és aquesta “Mongol Express” oberta l’any 2014 per Isidre Bisbal i Derek Watson. Aquests dos escaladors, conformen una dupla molt activa i motivada que en els darrers anys han obert diversos itineraris ben interessants per tot arreu.

20151116_093424

 

013

La “Mongol Express”, és una ruta que dona continuïtat a uns primers llargs equipats fa uns quants anys. De fet per poder assolir la R0 d’aquest nou traçat, tenim diverses opcions. Podem escollir entre la “Méjico lindo”, la “Mami blue” o la “Oasis”. Un cop fet el primer llarg de qualsevol d’aquestes vies, ens situarem on vertaderament comença el nostre itinerari. Els primers dos llargs són un tràmit que ens permeten arribar al llarg més interessant de la “Mongol Express”. Es tracta d’una elegant tirada sobre roca molt bona que es dirigeix cap a un bloc desplomat que sembla ha de partir. Just abans d’assolir aquest bloc característic, es troba el pas clau que dona el grau a n’aquest llarg. Una vegada superat el pas assolim la darrera reunió i se’ns presenten vàries opcions: si duis una corda de 80m. podeu començar el descens fent servir l’itinerari de pujada o per la via dels “Bombers”, també es pot completar l’aresta enllaçant amb la “Ley del deseo” i l'”Albahida”.

 

035

 

Aquesta vegada, el meu company de viatge fou en Fran. Aprofitant que el dia abans havien estat de guàrdia plegats, acordàrem al dia següent en sortir, aturar-nos a sa Gúbia a escalar aquesta via que cap dels dos havíem fet. Lo d’express, pel que fa al llinatge de la via, fou tot un presagi, ja que, per poder ser d’hora a recollir de l’escola als nostres respectius fills, haguérem d’acabar fent l’itinerari a corre cuita amb carrera inclosa.

021

Stitched Panorama

 

Fins la propera…

Mallorca “Ran de mar” XIII: Cala Figuera – Finestra d’en Nigorra

Etiquetes

Stitched Panorama

Després d’una llarga temporada tenint aquesta secció aturada, he decidit donar continuïtat a les passes ja fetes projectant un nou enfocament a aquest projecte. La nova realitat que estic vivint, ha adreçat alguns dels meus objectius, suscitant noves curolles que capten la meva atenció vers altres racons de l’illa. Conseqüentment, els destins, les motivacions i les recerques han canviat d’escenari, reconduint les meves caminades per altres territoris de l’illa que tenc menys tropitjats i en son més desconeguts. Tot i això, hi ha un denominador comú que pot fer lligar aquestes noves eixides: la presència de la mar. Per tant, em va semblar que aquesta excusa era un bon motiu per replanatejar-me l’objectiu inicial del projecte ran de mar i dar-li una nova perspectiva ampliant nous horitzons. Finalment, he decidit incloure dins aquesta secció tots aquells itineraris que em permetin connectar ran de mar dos indrets diferents del nostre litoral. Sense cap altre pretensió que el d’anar incloent totes les rutes que vagi fent tenint com a company de trajecte la proximitat de la mar, aprofitaré aquesta circumstància, per anar omplint amb noves aportacions aquesta secció. No seguiré cap ordre cronològic o territorial ni tampoc condicionaré aquestes contribucions a la realització de cap mena d’objectiu, simplement es tracta d’anar fent…
Així doncs, començaré aquest nou i, pot ser llarg viatge, presentant un interessant recorregut que permet unir cala Figuera amb sa Finestra d’en Nigorra. Mitjançant una ampla i característica represa, de les moltes que existeixen dins el litoral santanyiner, situada entre la part alta dels penya-segats i la línea costanera, es poden unir aquests dos indrets, ran de mar, superant dos entrebancs que es presenten en el camí.

276-Editar

La gran varietat d’elements curiosos que omplen cada raconada d’aquest tram marítim i que segurament tenen denominació, hauran d’esperar una mica a conèixer la seva toponímia. Segurament que l’anhela’t recull que Cosme Aguiló n’ha fet del seu municipi i que encara, malauradament no ha vist la llum, m’ajudaran a satisfer l’enorme curiositat que molts d’ells han suscitat en mi. Mentrestant, empraré aquells noms que de la informació consultada semblen irrefutables i els pocs que he pogut recollir d’alguna de les entrevistes que he fet.
Pel que fa a les característiques del recorregut emprat, vos diré que vaig accedir a la represa abans mencionada a les proximitats d’un bar que es diu “Pura vida”. Sense cap dificultat, el terreny permet anar avançant al mateix temps que les parets del penya-segat es van fent més grans. Se’ns apareix una primera surgència d’aigua no massa activa, els joncs dels voltants, denoten la seva presència en altres èpoques més ufanoses de l’any. Algun que altre enfony marí que no permet accedir-hi per terra s’obre pas al llarg de la ruta i qualque gran bloc que queda depositat damunt aquest ample escaló natural provinent dels penyalars superiors sembla que ens vol barrar el pas.

214225

Després d’una raconada, les altives i infranquejables parets del penya-segat es tornen dòcils i permeten un accés directe a la mar. Podria tractar-se d’algun davallador?

219-Editar

Sigui com sigui, aquest indret permet assolir la ribera marina de forma plàcida i segurament deu ser l’accés que empren alguns pescadors per assolir les pesqueres que hi ha pels voltants. Les restes de brutícia que després d’aquest lloc comencen a florir per tot arreu denoten la inconfusible petjada que, la presència humana, deixa com a testimoni del seu pas. Poc després d’ultrapassar aquest racó, després d’una cantonada, les parets d’aquest litoral es tornen a enlairar assolint en aquesta punt l’altura màxima d’aquest tram costaner. Els escaladors han aprofitat aquesta circumstància per equipar una zona d’escalada poc difosa i freqüentada. Els itineraris que solquen aquesta vasta i dificultosa verticalitat són prou evidents. Uns escalons de ferro col•locats per a l’ocasió ajuden a assolir la part baixa d’aquest impressionant racó.

237

Poc després de la zona d’escalada, la represa que havien emprat per a arribar fins aquí, desapareix. Els enderrocs que segurament antany formaven part d’aquest escaló natural queden disgregats aquí i allà en forma de grans blocs, tenasses i enfonys. Avançant per dintre aquest caos rocós podem accedir a l’interior d’un coval situat ben a ran de mar. Dins ell, la seva boca ens emmarca els voltants de s’Esterrosall de cala Llombards i de sa cova des Fum.

242-Editar

Resseguint la vorera marina, assolim, mitjançant una curta i senzilla grimpada novament el tram d’escaló natural que veníem seguint des de l’inici, reprenent així, la mateixa dinàmica de marxa que ens ha portat fins aquí. Des de la zona d’escalada, aquesta irregularitat del terreny, no sembla que sigui factible poder-la superar i tornar enllaçar amb la represa que s’intueix continua metres més endavant, però, a mesura que ens apropam a aquest entrebanc del camí, la perspectiva canvia i sense gaires dificultats podem continuar fent camí.
Un nou tram senzill i ample ens permet seguir avançant amb facilitat. Una altra zona humida, més clara i evident que l’anterior, dona vida i abasteix amb el líquid element uns quants exemplars vegetals. Molt a prop, hi té el seu cau un antic i bastant reblit, secret de contraban.

328

322

Ens apropam al final de la ruta. Un centenar de metres més endavant un esperó rocós ens anuncia que just després s’hi troba la raconada marina on hi ha la Finestra d’en Nigorra. Aquesta irregularitat del penyal, ens mostra l’obertura artificial que suscità el topònim. Però abans de poder assolir aquest xap, ens veurem obligats a superar l’entrebanc més dificultós del recorregut. L’ample cornisa que hem resseguit al llarg de l’itinerari s’estreny fins a tal punt que sols es pot seguir avançant ben aferrats a la vora del penyal. El buit que se’ns obre als nostres peus, no permet badar gaire i el reduït espai que hi ha per passar, de ben segur pot fer tornar enrere a més d’un.

288-Editar301-Editar

A mitjan camí d’aquest tram dificultós s’hi troba es forat de na Maçiana. Una obertura vertical de reduïdes dimensions que s’obre al bell mig d’aquest paladar rocós. Sota els nostres peus, s’enfonya cap endins un petit coval accessible des de terra. Des de la seva boca d’accés, es pot distingir amb més claredat es forat de na Maçiana. Desconec el seu origen com també la hipotètica relació que pugui tenir amb l’altre secret de contraban que es troba molt a prop d’aquest forat, cosa que personalment descarto d’entrada.

005-2
Així doncs, després de superar aquesta psicològica dificultat, assolim sa Finestra d’en Nigorra. Esperem que els recents arranjaments que s’estan practicant a la zona no ens manllevin la seva visita com tampoc l’accés a n’es caló de ses Agulles situat pocs metres després. Ens pertoca retornar a l’inici i ho podem fer de manera més plàcida i sense tants entrebancs, fent servir l’evident tirany que s’obre pas per la part alta de les penyes.

Salut i fins la propera…