Etiquetes

La planificació d’aquesta escalada va sorgir motivada per una conversa mantinguda amb en Pep Sabater. Feia uns anys, ell ja havia anat a realitzar sa via “Flautax” al Nas del Dimoni, i li va semblar que siria interessant i necessari fer-hi un reequipament. Per altre banda, a mi, sempre que passava per es coll de sa Batalla, m’havia atret aquest penyal i tenia ganes d’intentar pujar al seu cim. Per tant, ambdós interessos feren que ens possassim d’acord per anar-hi un dia plegats. 

Aquesta via, com bé es descriu en el croquis que tenc diu:… “La gràcia de la via consisteix en superar un sostre d’artificial d’uns 5 m. de llargària, després del sostre, es sol rapelar, encara que es pot continuar fins al cim de l’agulla, en un tram interessant si es força en lliure”.

                  (Arribant carregats com a muls a la base de sa paret)

La idea que duiem a l’hora de reequipar sa via era, intentar canviar els burils més deteriorats i tot allò que ens semblàs necessari, però fent-ho, intentant respectar i ser fidels a la tasca realitzada pels seus equipadors. Però quina va ser la nostra sorpresa, quan arribarem als peus de s’agulla, que ens trobarem que algú s’ens havia adelantat. El que passa fou que començarem a veure coses que no enteniem, per començar trobarem al peu de via un cartutxo de resina sense encetar, la qual cosa ens va dur a pensar que algú havia introduit a una via de caràcter clàssic,  ancoratges químics. La nostra sorpresa es va confirmar tot d’una que arribarem a la 1ª reunió, s’havien substituit els ancoratges primitius per acoratges químics i expansius  tipus parabolt. En Pep que havia vingut motivat per intentar fer una feina de reequipament molt diferent a la que ens varem trobar, es va desmotivar molt, i cap des dos enteniem el perquè s’havia fet d’aquella manera.

 (Es pot apreciar sa tirada de parabolts que hi ha tan seguida al primer llarg i just al seu costat ets antics burils)

(Muntatge de sa R2 on es barreja es material vell amb un combinat nou a base de químics i parabolts)

Ja que erem allà ens va intrigar sabre que s’havia fet en realitat i per això decidirem tirar per amunt. Deixarem tot el material de reequipar i pujarem molt més lleugers, simplement amb el material de progressió. Per a mi aquesta siria la primera experiència en una via amb un llarg completament amb artificial, tècnica que no tenc molt per mà ni he practicat gaire.

El primer llarg ja ens va semblar una exgeració el que ens hi trobarem, un sobreequipament a base de parabolts que substituien els burils antics, tot i que la ferralla vella encara comparteix espai amb la nova. A part d’això, a la base de la paret ens trobarem amb material vell retirat de la paret i que s’havia deixat abandonat o oblidat a peu de via. Després de la primera tirada, un cop arribats a la R1, venia el llarg d’artificial que supera el sostre, i aquí ens trobarem que als primers metres just fins que comença es sostre, han tornat a substituir buril per parabolt, però en canvi, el sostre està igual. No s’ha canviat cap buril, el motiu l’ignoram, tal vegada la tasca de reequipament s’hagi de continuar, però el que si és cert, és que no entenguerem res del que ens anavem trobant. Sobretot quan en Pep, després de superar es sòtil fent servir el que hi havia, uns burils que feia por penjar-se d’ells, va arribar a la següent reunió i es va trobar una reunió completament reequipada, a base de químics i parabolts a voler, i a més compartint espai amb la ferralla vella.

                         (En Pep a punt d’enfrontar-se al sòtil)

                                   (A punt de superar es sòtil)

Arribats a n’aquest punt, fou quan definitivament no enteniem res de la manera com s’ha fet aquest reequipament. El que quedava una mica clar, és que a l’inici de la via, es substituia buril per parabolt. Però el que no acabaven de veure clar, era perquè es sòtil, que baix el nostre punt de vista era el lloc més delicat,  no s’havia canviat res, en canvi la reunió posterior al sòtil estava sobreequipada.

La desmotivació, i baix el nostre punt de vista, la més que qüestionable manera de reequipar aquesta via anaven en augment. Ens quedaven dos llargs per acabar sa via i estavem en el punt on també es pot abandonar sa via per una canal que hi ha a la dreta. La realitat és que a tots dos ens estava decebent molt aquesta via, a mi personalment la realització del llarg d’artificial, que a priori era el més atractiu de sa via, vaig tenir la mateixa sensació que tenc quan estic progresant per una corda fitxa. Está clar que realitzar-lo de segón i sabent com estava de blindada sa reunió, feia que les sensacions que vaig tenir fossin aquestes. Molt diferent degueren ser ses sensacions d’en Pep, que relitzant el mateix llarg de primer, corria el risc de que un buril no aguantàs, i patís les conseqüències.

Tot això i sumat que en el següent llarg ens va semblar que hi havia una secció amb una caiguda bastant exposada i mala de protegir, ja que es veia un forat de spit sense pern i noltros no en duiem cap per després poder possar-li una xapa recuperable, feren que acabassim per decidir deixar de lluitar en aquesta via i abandonar.

Dies més tard li vaig comentar a nes meu amic Tomeu Rubí  el que ens va passar i el que ens trobarem en aquesta via. Ell, és un dels pocs que conec que encara es dedica a fer escalada classica, amb tot el que du implicit afrontar aquest tipus de vies. Sa via “Flautax” al Nas del Dimoni, és una de les vies que encara no havia anat, així que em va dir que hi pegaria un bot. Més endavant em va cridar diguent que ja hi havia anat amb na Cati i un altre company i que havien arribat a dalt. Li va anar bé sabre lo de dur es pern per s’espit des tercer llarg i em va comentar que a n’es dos darrers  llargs, els que noltros no férem, hi ha dos trossos d’artificial que li varen dur feina i que la via li havia agradat, ja que la va haver de lluitar.

Noltros per acabar sa jornada, ja que haviem avançat temps, ja que no haguerem de reequipar res i decidirem abandonar, vegent que anavem bé de temps decidirem pujar a dalt a peu. Sabia que això era possible ja que feia un temps havia vist una entrada dedicada al Nas del Dimoni, tant a sa plana  d’en Pedro “Ulls de Tramuntana” com a la de “Racons de Tramuntana”, també em vaig recordar que havia trobat a sa cresta de dalt uns escalons de ferro, els quals vaig relacionar tot d’una amb aquesta tasca de reequipament. Sa única variant, és que noltros utilitzarem una altre canal per pujar a dalt de s’agulla que és sa que està més a la dreta, just aferrada a nes Nas. És una mica més vertical però també és viable, més per pujar que per davallar.

(Es Nas del Dimoni vist desde es coll de sa Batalla, es pot apreciar sa canal que utilitzarem per pujar a dalt)

PD: amb aquesta entrada no vull entrar en polèmiques pel tema d’aquest reequipament, diuen que només “qui té boca s’equivoca”, supós que el reequipadors ho vàren fer en la millor de ses intencions. Tot i això he volgut expresar la meva opinió i la incomprensió en la tasca realitzada”, essent conscient de les meves mancances físiques, tècniques i psicilògiques, i de que no és el tipus d’escalada que practic amb normalitat.

Advertisements