Etiquetes

(Sa Punta de s’Àguila entre els pins, vista de molt a prop des secret den Cerdó)
 
 

Sota aquest títol, aniré publicant una sèrie d’entrades, amb les que vaig iniciar un grapat de sortides, i que encara no he acabat, dedicades a intentar dur a terme un petit projecte personal de recerca i exploració de tota sa zona costera que es troba situada aferrada a la mar i que comprén en un primer boçí, desde Sant Elm fins al Port de Sóller.

La idea va sorgir una mica inspirada en el llibre dels germans Sastre “Mallorca Voramar”, amb la única variant d’intentar anar sempre el més aferrat possible a la mar per això la denominació de: “ran de mar”.

(Detall de s’escull des barco i es Ferro, anomenat també des Mollet, vist des de sa part alta molt a prop des secret den Cerdó)
 
 

Per tal de possar-ho en marxa, vaig programar un grapat des sortides, per trescar el terreny i veure les possibilitats, i anar enllaçant bocins començant a on havia acabat l’anterior sortida. En un principi aquesta era la idea, el que passa com gairebé sempre, és que he acabat  improvissant i fent modificacions.

Tot i això començaré amb aquesta primera entrega, la qual em va dur fins es Port des Canonge, lloc on vaig iniciar sa ruta en direcció Banyalbufar. Sabia on començava, no tenia molt clar fins a on arribaria i tenia moltes coses dins el cap que volia cercar.

Es tram que va des de es Port des Canonge fins sa Punta de s’Àguila, no té cap dificultat tècnica, simplement es tracta d’anar seguint sa costa per un terreny i unes platjes bones de transitar. Anam deixant enrera sa platja de Son Bunyola, sa roca des Nius, sa Punta Roja, sa pedrera de marès propera a nes descarregador de ses Garroves, sa platja des Carregador, fins arribar sota s’altiva Punta de s’Àguila.

Aquestes platjes estàn formades per una barreja de còdols molt arrodonits, amb d’altres de més plans, formant un paisatge molt característic i interessant, tot i que també s’ha de dir, que en algún boçí hi ha restes de civilització a mode de fems,  que desentona molt dins d’aquest conjunt tan verjo i solitari, supós que els temporals ho han acabat fent arribar a sa costa.

(Detall de sa Punta de s’Àguila des de sa zona des Carregador de ses Garroves)
 
 

En aquest punt de sa ruta just davall sa Punta de s’Àguila, és a on ens trobam la primera dificultat si volem seguir progressant aferrats a la mar. Es tracta de salvar un petit desnivell d’uns 7-8 metres sota una roca molt peculiar que presenta unes formes molt curioses i diferents.

(Lloc on es troba es resalt on a la part alta, hi ha sa varilla i es perns)
 
 

Un cop haver realitzada aquesta petita i fàcil grimpada, ja que aquesta peculiar forma en que es presenta aquí sa roca, fa que hi hagi unes preses de mans bastant  grosses, em vaig dur la primera i gratificant sorpresa del dia, quan a la part de dalt hi vaig trobar unes varilles de ferro col·locades a la roca i uns perns molt oxidats. Testimoni més que probable de que es tracti d’un pas, asegurat amb aquests artilugis per salvar aquest desnivell. Segurament utilitzat pels pescadors per anar a alguna pesquera.

(Detall des ferro clavat a la roca i des pern, col·locats a la part alta d’aquest petit resalt, just davall sa punta de s’Àguila)
 
 

Després d’aquesta inesperada troballa vaig veure que al meu costat esquerra hi havia una petita canal que pareixia que un cop superada, es podria assolir el capdamunt de sa Punta de s’Àguila. El problema era que el terreny és molt dolent, no hi ha roca sòlida i a més sa pendent per on havia de progressar estava coberta d’una espècie de terra molt descomposta molt semblant a gravilla, la qual cosa complicava una mica el poder avançar per ella. Tot i això, ho vaig intentar, aconseguint, amb molta cura i progressant poc a poc, arribar a una espècie de collet on només pareixia que em restava una petita grimpada vertical sobre bona roca per fer cim. Vaig aconseguir pujar aquest petit resalt vertical i assolir el que pareixia el capdamunt, però la realitat fou que més a la dreta hi ha un petit resalt que et diposita a la part més elevada de sa punta. Vaig considerar que era una darrera escalada bastant exposada, sobre una roca de mala qualitat i que a més anava tot sol, per la qual cosa, vaig decidir quedar on estava i que ja havia tingut prou. Vaig col·locar una fita per deixar testimoni d’on havia arribat, vaig fer ses fotos de rigor i després vaig retornar a on ho havia deixat per continuar costetjant. La canal em fou més problemàtica de baixada que no de pujada. També vaig pegar una ullada per veure si veia altres opcions per arribar fins allà, però el mal estat del terreny em feren dessistir i vaig optar per tornar pel mateix lloc on havia pujat.

(Sa canal de pujada que vaig fer servir per pujar a dalt de sa punta)

(Lloc on vaig possar sa fita, aigües transparents i sa costa que s’encamina cap a Sa Foradada)

(Detall de sa punta que queda al costat dret, en sentit ascendent, de sa canal i al fons es distingueix Sa Foradada) 
 
 

Després d’aquesta incursió improvisada sobre sa Punta de s’Àguila, vaig reprendre sa ruta sense gaire complicacions fins arribar a una raconada que forma una petita caleta també de còdols passat Es Ferros. Tot i que el tram de costa és molt curt vaig tardar molt de temps en recorrer-lo, perquè a cada passa que donava em trobava amb coses interessants per captar amb sa càmara. D’entre aquestes coses, n’hi va haver dues que em cridaren especialment sa atenció.

(Imatge de sa punta de s’Àguila des de es costat de ponent)
 
 

Sa primera fou ses curioses formes que en aquest tram de costa forma sa roca, creant un racó molt especial i diferent que des de un punt fotogràfic té molt d’interés. S’altre cosa curiosa foren uns ferros a mode de ganxos i argolles bastant sobredimensionats, que cridaren la meva atenció i la meva curiositat intentant esbrinar perquè podien servir.

(Es ganxos i argolles emprats en les tasques de recuperació del “Luigina Gi”)
 
 

Un cop a casa i repasant el llibre dels germans Sastre, vaig poder llegir que :

…”un tràgic naufragi succeït a ponent de la punta de s’Àguila la nit de dia 7 de febrer de 1917. Una forta tempesta provocà danys en el timó d’un veler italià, el -Luigina Gi- de 1700 tones, i va fer-lo embarrancar prop de la costa. Els carrabiners de cala Gata donaren avís del succés i un falutx de pescadors del port des Canonge va acudir al rescat. Només cinc del setze tripulants del vaixell sobrevisqueren…” …”La campana del veler -segons diuen- va ser regalada a Son Bunyola. Com a testimonis d’aquella història, resten encara el mollet i els ganxos de ferro emprats en les tasques de recuperació, clavats a la roca”

D’aquesta manera quedava satisfeta la meva curiositat.

(Sa caleta on vaig decidir abandonar sa travessia i retornar a l’inici)
 
 

Un cop arribat a n’aquest caló vaig decidir abandonar sa ruta i tornar al punt d’inici ja que se m’havia fet molt tard i a més encara em feia ganes veure si trobava a la part de dalt les runes de sa caseta des Torrer i es secret den Cerdó. Per abandonar sa costa i anar a agafar el camí de sa Volta des General, vaig fer servir una canal que just en aquest caló s’enfilava per amunt i que pareixia practicable.

(Es carregador de ses Garroves i sa platja des Carregador, vist de la part alta, molt a prop de sa caseta des Torrer)
 

(Una altre imatge de sa fotogènica i espectacular Punta de s’Àguila)
 
 

Una vegada a la part alta vaig dur sort i vaig trobar tant ses runes com es secret, donant així per acabada una jornada més que profitosa.