Etiquetes

 

Amb l’excusa de que en David i na Pili es casen, he aprofitat per mostrar-vos unes fotos que li vaig fer un dia escalant a una via que hi ha a nes Grau des Ruc. Curiositats de la vida, resulta que aquesta sesió de fotos que li vaig tirar a sa via “Gold single traverse” 8a, li vaig fer el mateix dia que es casaràn, però quatre anys enrera. Per casualitat aquell dia coincidirem escalant a n’aquesta zona, també per casualitat jo duia sa càmera de fotos (cosa que no em pasa sempre quan vaig a escalar), i també per casualitat just devora sa via que provava en David hi havia una corda fitxa d’algú que estava equipant. Noltros ja partíem cap a casa i ja que tots es condicionants s’havien juntat, li vaig demanar a nen David si no li sabia greu que li fes un parell de fotos, i així va ser com sense tenir-ho preparat sorgiren aquestes imatges, i ja que no els havia pogut ensenyar, he aprofitat aquesta boda per tenir l’excusa de mostrar-les.

La via en qüestió es troba dins una petita balma que hi ha a la paret de l’esquerra a nes Grau des Ruc, i travessa d’esquerra a dreta tota aquesta balma,  per després conectar amb la part final d’una altre via que es diu “La vida fácil” 7c+. Segons en David lo més dur es troba a sa part d’abaix fent sa travessia, per després conectar amb l’altre via, on encara queda un tram molt intens i bo, amb bloquejos molts llargs i una plaqueta final per arribar a sa reunió. Com a testimoni d’aquests bloquejos les següents imatges:

La sesió de fotos improvisada la ferem dia 21 de juliol de 2008 mentres provava sa via i nou dies després dia 30 de juliol de 2008 la encadenava. Segons em contava en David, “només” li quedava treure sa part de sa travessia, fer es moviments i enllaçar-ho amb l’altre via que coneixia i que tenia es moviments controlats, ja que dies abans també havia encadenat sa via “La vida fácil” 7c+.

Aprofitant que aquesta entrada està dedicada a nen David i a na Pili, he recuperat un petit escrit que l’any 2004 a sa revista escalar nº 37 vaig tenir la sort, o la desgràcia de fer, segons es miri, i que també i de manera casual vaig escriure amb motiu d’un article dedicat a Mallorca i publicat a la citada revista. Per aquells anys, juntament amb en Miquel Àngel Muntaner, soliem sortir bastant a escalar plegats, i a més entre tots tres ens havíem juntat per comprar un taladro i fou quan a l’estiu del 2003 varem començar a equipar a nes Burgar, donant inici a n’aquesta nova escola. “Que tiempos aquellos!”, però això és una altre història…

Revista escalar nº 37 pàg. 60:

Poques vegades l’he vist matxacant-se en algun plafó o seguint un pla específic d’entrenament, ell simplement escala. I és que hi ha gent que neix amb estrella i altres naixem estrellats. Fa alguns anys, quan va començar  a penjar-se per les parets, ja s’intuïa que això de l’escalada se li donaria bé, però tampoc tant. A vegades pens que si entrenes un poc en serio, donaria molt més que parlar del que ja ho fa. Es passa mesos hivernant com els óssos, per després aparèixer i en qüestió de setmanes tornar a barallar-se amb els octaus més durs de l’illa.

Un d’ells, “Guiris go home”, figura a la seva llibreta des de el passat estiu, i amb una marca especial, perquè a més de ser  el seu primer 8c, és també el primer de Mallorca. El dia en qüestió era un d’aquells típicament estiuenc, en els que fa més ganes anar a la platja que a escalar. Molt calurós i amb molta humitat. Havíem quedat per a seguir equipant una nova zona, i després d’unes hores fent forats, netejant i retocant, quan la marca del teu arnés apareix tatuada a la pell després de tant de temps penjat, varem decidir tornar a casa. Les Perxes ens agafava de pas i ens aturarem a veure com estava la roca. Un primer intent per tal de col·locar les cintes i comprovar si la via se deixava provar…Pareix que sí. “Le doy un pegue a ver que tal y nos vamos”. És el moment, tot llest, solament cinc minuts per al desenllaç. Arriba la secció clau, els moviments van sortint, el pas que més li costa, si agafa la següent presa ja està, un bloqueig més, i un crit romp aquests segons de silenci, de dubtes… S’acaba d’encadenar el primer 8c mallorquí. Enhorabona David.

Em vaig alegrar molt de que aconseguís aquesta “marca”, per anomenar-la de qualque manera. No sé si s’ho mereixia més o menys que altres, però em dona igual, l’important per a mi, és que a part de ser un bon escalador que pareix convertir en fàcil una via molt difícil, en David és un tipo normal, senzill, que aprecia als altres pel que són i no pel grau que fan, i que comparteix bons i mals moments amb els qui com ell practiquen una cosa que ens uneix a tots: l’escalada.

 

I ja per acabar només queda desitjar a na Pili i a nen David molta de sort en aquesta nova etapa, …” i que la vida vos doni un camí ben llarg…”
 
PER MOLTS D’ANYS, Pili i David.
Anuncis