Etiquetes

(Estany de Besiberri, amb la cresta dels Besiberris al fons, al centre de la fotografia destaquen la piràmide del Nord i les dues puntes del Mig)
 
 
 

Aquest, ben igual que les darreres visites que he fet a Pirineus, ha estat un viatge “express”, sortir de Palma el divendres dematí amb el primer avió, agafar cotxe cap a sa zona on fer ses activitats i retornar cap a Palma el diumenge vespre amb un dels darrers vols. La metereologia, a l’igual que en les anteriors sortides,  també ens ha acompanyat, fet pel qual, aquesta nova eixida ha estat un èxit ja que em pogut fer activitat cada dia.

Els meus companys de viatge han estat uns amics de Binissalem, en Biel Salas i en Toni Pons, amb els quals per primera vegada l’any 2000 vaig compartir viatge amb ells dos, en la expedició que organitzarem al Kilimanjaro. Després d’aquesta expedició, ells han seguit fent expedicions a altres indrets del món, entre d’altres llocs destacaria el seu intent al Broad Peak 8.047m. i el cim del Mont Mckinley 6.194m. A n’aquestes expedicions  em convidaren a anar-hi, peró per motius diversos vaig haver de renunciar. Per tant,  la nostra amistat ve de lluny i va sorgir motivada per la muntanya.

(El “trio” a l’entrada del nou refugi del Besiberri)

En aquesta ocasió després de valorar un parell d’opcions ens decantarem per anar fins a la boca sud del tunel de Viella per tal d’establir allà el punt de sortida i intentar fer les següents activitats:

– divendres, arribar fins al nou refugi de Besiberris, ubicat ara, a la vall on hi ha els estanys de Besiberri. L’inici d’aquesta ruta es situa al costat dret de la boca sud del tunel de Viella.

– Dissabte: fer la cresta dels Besiberris i segons les forçes i les ganes tornar a dormir al refugi de Besiberris o bé baixar fins al cotxe.

– Diumenge: aprofitant que al costat esquerra de sa boca sud del tunel de Viella, es pot accedir al Tuc de Mulleres, intentar fer aquest cim. La idea era aixecar-nos prestet per fer aquesta ascenció, tinguent en compte que hi ha un desnivell de gairebé 1400 metres, que el dia anterior ens hauriem pegat una bona pallisa i que havíem de tornar a Barcelona amb el cotxe, aquesta era una opció que teniem per fer activitat el diumenge  sense haver-nos de desplaçar a cap altre lloc. El que no sabíem era si la podríem realitzar o no.

 L’inici de la ruta com ja he comentat arranca al costat dret de la boca sud del tunel, un camí ben senyalitzat ens porta fins al refugi, passant abans per l’estany de Besiberri i arribant al refugi situat a 2200 m. sobre una petita elevació just al costat de l’estanyet de Besiberri. Aquest refugi és ben igual al que hi havia anteriorment a la Brecha Peyta i que la gent feia servir normalment per fer sa cresta.

Actualment amb la nova ubicació d’aquest  refugi, no sé si la gent es decantarà per fer l’aproximació per aquesta vall o si preferiràn, anar-hi per l’estany de Cavallers. Noltros ens decantarem per aquesta opció en primer lloc perquè al refugi a part de poder dormir  tapats hi podríem deixar el material que haguessim de fer servir a la cresta. En segon lloc perquè l’inici i final d’aquesta alternativa ens deixava just devora l’inici de l’activitat que voliem fer diumenge. Per contra dormiriem més baixos i el dissabte hauríem de fer més desnivell. Aquesta nova opció ens permet fer cim utilitzant una canal que hi ha just davall el Besiberri Nord, la qual esta bastant marcada i fitada, i sense gaires complicacions et deposita just al cap damunt del Besiberri Nord.

(Cim del Besiberri Nord, em sap greu no possar la foto de grup que ferem peró aquesta va quedar malament)
 
 

Un cop al cim del Besiberri Nord i després de les fotos de rigor i de menjar una mica, tocava començar la cresta i fer la part més complicada de la ruta, així que ens equiparem per tal d’iniciar el seu recorregut. Per la meva part desde fa temps, tenia ganes de sabre com m’aniria  fent alguna d’aquestes crestes. Sa veritat que a molts de llocs recomanen aquest recorregut  per tal  d’iniciar-se en aquest tipus d’activitats, d’aquesta manera pots valorar com t’ha anat i segons aquesta valoració, marcar-te altres reptes, o millor seguir-te dedicant a pujar cims fent ses rutes normals. 

(Rapel per assolir sa Bretxa Salles)

El tram més accidentat i on es concentren les dificultats d’aquest cresta, estan entre el cim del Besiberri Nord i el cim dels Besiberris del Mig. Realment el recorregut ens va semblar bastant asequible per a les nostres capacitats i aptituts.  Per arribar a la Brecha Salles, tal i com marquen les ressenyes, s’han de realitzar uns rapels. En aquest punt i en una grimpada anterior, per tal de superar l’anterior brecha, anomenada Jaume Oliveras, foren els dos llocs on ferem servir la corda, tot i que per fer sa grimpada de sa Brecha Jaume Oliveras no és gaire difícil, decidirem encordar-nos, ja que hi ha un clau que ens serveix per a protregir sa grimpada i perquè varem trobar que no era necessari jugar-se-la.

 
(Esquerra, progressant per la cresta amb el Besiberri del Nord al fons. A la dreta fent sa grimpada per tal de superar sa Brecha Jaume Oliveras)
 
 

La resta de la cresta és molt senzilla i no presenta dificultats ressenyables. Un cop a dalt del Besiberri del Mig ens podríem haver llevat tot el material de progressió, peró o bé ho duiem possat, o bé ho havíem de dur carregat a sa motxilla. Així que decidirem portar-ho penjant. Els mapes i les guies marquen que el Besiberri de Mig té dos cims que superen l’emblemàtica cota dels 3000 metres, tinguent així el Besiberri del Mig Nord (3002m.) i el Besiberri del Mig Sud (3003m.).  

(Foto de grup al Besiberri del Mig Nord, al fons es veia el propers objectius, Besiberri Sud i Comaloformo)

  

Si no vaig errat aquest cens dels 3000, es va fer després d’unes trobades en les quals diversos pirineistes qualificats dels dos vessants (Espanya i França) es possaren d’acord i marcaren uns criteris per tal de com i quan una cota podia convertir-se en un 3000 o no. També s’unificaren criteris en quan a noms i el resultat d’aquestes trobades fou la creació d’un cens de 3000 que a l’actualitat entre cims principals i secundaris sumen un total de 212. Arrel d’aixó va començar a sorgir entre els muntanyers la idea o el repte de realitzar l’ascenció de tots ells, com també han sorgit multitud de guies que recullen itineraris, opcions i maneres de completar aquest projecte.      

(Ets “Binissalamers” a la fita que marca el cim del Besiberri del Mig Sud, al fons el Besiberri del Nord, anava quedant enrera)
 

En una d’aquestes guies, hi ha un autor, en Miquel Capdevila que va publicar un llibre de com poder completar aquest repte en tan sols trenta jornades. La veritat és que a mi se m’havia passat pel cap intentar aquest repte, peró després de la meva experiència pels Pirineus hi ha una sèrie de coses que no m’acaben d’agradar, i al cap i a la fi em desmotiven per tal d’iniciar aquest repte. Per una banda, a dia d’avui, noves medicions de l’Institut Català, han decotat cims que eren a n’aquesta llista, un d’ells es troba al nostre recorregut, ja que la cresta del Besiberris, per a la gent que vol completar aquest projecte, s’allargava seguint cap el Comaloformo i la Punta Passet. És, aquesta darrera punta, una de les que s’ha  caigut d’aquesta llista. Un altre raó que no m’acaba de convençer per tal d’iniciar el citat projecte, és el fet de que hi ha cotes considerades com a 3000 que simplement són petites elevacions o bonys en una cretsa i que allà es consideren cim, cosa que aquí a Mallorca no hi estam tan acostumats. Com molt bé apunta en Capdevila al seu llibre:

  …”la dificultad va disminuyendo y una vez en el tramo horizontal, un abultamiento de la cresta nos indica que hemos llegado a la Aguja Jean Garnier. Al igual que el Pico Audoubert, no tiene la apariencia de pico ni de tresmil. La depresión que presenta es tan insignificante que si te descuidas pasas de largo sin darte cuenta”…
 
(Progressant per la cresta en direcció als Besiberris del Mig)

Aquest pot-ser sigui el factor que més em desmotiva a iniciar aquest repte, pujar a cims que no tenen apariència de cim, sa veritat que no em fa ganes, peró aixó són qüestions personals que res tenen a veure amb el viatge, peró m’ha semblat interessant comentar-ho ja que hi havi acerta relació amb l’activitat que ferem.

(Cim del Besiberri Sud)

Deixant de banda aquests raonaments, el següent cim fou el Besiberri Sud, sense gaires complicacions pujarem al seu capdamunt. Aquest va ser el meu primer tres mil que vaig ascendir ara fa uns quants anys. En aquest cim hi trobarem bastanta gent, la nostra intenció era seguir cap el Comaloformo i ja que la cresta no semblava molt dificultosa i que a les guies tampoc la marcaven amb cap pas difícil, decidirem deixar les motxilles al cim del Besiberri Sud i anar a tropitjar el cim del Comaloformo. D’allà intentarem pujar a la Punta Passet perquè tot i que ara l’han decotada té una silueta interessant. La baixada cap a la bretxa que separa ambdós cims  era prou vertical i no ho verem clar, i entre que duiem ja damunt el cos una bona pallissa i que havíem deixat el material al cim del Besiberri Sud decidirem tornar enrera i retornar cap al refugi, que encara ens quedava una bona estona.  

(Cim del Comaloformo, el qual també amb les noves medicions li han llevat un grapat de metres, de 3033m. ha passat a 3029m. No m’estranyaria gens que si tornen a mesurar els dos Besiberris del Mig que freguen els 3000, aquests també acabin per botar de la llista dels tres mils)
 
 

A la baixada, en Toni es va anar notant mal als genolls d’una lesió antiga i aixó va fer que el retorn al refugi se li fes interminable, lent i dolorós. Un pic reunits al refugi havíem de decidir que feiem, a nes final decidirem baixar per avall, tot i que per en Toni aquesta no fos la millor opció per als seus genolls. Peró un grup d’unes catorze persones pujaven per passar la nit allà, i la capacitat del refugi és per a unes divuit persones (molt estretes), i ja que també hi havia un altre grup de sis que havia passat la nit amb noltros i no sabiem el que farien, vegent el panorama que ens esperava optarem per tirar per avall. Trobarem lloc per passar la nit al refugi de Conangles i a la propera entrada vos contaré com ens va anar el diumenge…

Anuncis