Etiquetes

(Aspecte que ofereix el Tuc de Mulleres al centre, poc després del refugi)
 
 
 

En l’anterior entrada i per tal de no fer massa llarga la crònica, ens varen quedar fent nit al refugi de Conangles després de baixar de fer la cresta dels Besiberris. Com ja vos vaig comentar, en Toni ho va passar bastant malament per el mal als genolls, i aquella mateixa nit va decidir que al dia següent preferia quedar-se al refugi intentant recuperar-se, o millor dit no afegir a la lesió.

Per tant, el diumenge en Biel i jo partirem una mica prest a intentar pujar el Tuc de Mulleres. Aquesta ascenció no presenta cap tipus de dificultat tècnica, llevat que la pròpia d’una ruta a peu amb un desnivell considerable de prop de 1400 metres. Per aquesta raó i tenint en comte que el dia anterior ens havíem pegat una bona pallisseta i que encara ens quedava anar fins a Barcelona amb el cotxe per agafar l’avió, decidirem pujar lleugers d’equipatge. La meteo era bona i no necessitaven dur damunt un excés de material. Així que armats amb els camels-backs, una mica de menjar i un poc d’abric començarem a camibar sobre les 7’30h.

(Molt a prop del refugi amb la cresta dels Besiberris al fons a la dreta)
 
 
 

La primera part de la ruta passa sobre un frondós bosc fins arribar a la zona del Pla de l’Aiguamoll, on desapareix el bosc i ben aviat s’ha de superar el primer resalt important per tal de pujar damunt d’unes petites cascades que es formen en aquest punt. Després de ser a la part alta un terreny que puja amb menys pendent ens apropa a un altre resalt vertical que et diposita al refugi de Mulleres. Aquest segon resalt, ens fa suar de valent i començam a notar el cansanci del dia anterior. Un cop al refugi una primera aturada per tal de reposar forçes, hidratar-se i agafar aire abans d’afrontar el que encara queda.

(En Biel a la grimpada final per tal d’assolir el Coll de Mulleres)

(A la fita que en teoria marca el punt més alt, noltros per si de cas pujarem també a la que hi ha al seu costat)
 
 
 

Un grup de gent que ha fet nit al refugi també tenen la intenció de pujar cap el cim. Noltros reprenem la nostra marxa i tira a tira ens anam apropant a la rampa final que ens dipositarà al Coll de Mulleres. Aquesta rampa requereix fer ús de les mans, i sense gaires complicacions ens porta al coll. Des de abaix sembla que la cresta és tan afilada que l’ascenció final fins al cim no sirà com havíem llegit. Peró un cop al coll el panorama canvia radicalment, a l’altre costat la pendent es suavitza donant pas a una cresta molt ample i sense cap dificultat. El paisatge sobre la zona de l’Aneto és brutal, l’arribada al cim des de el coll es fa en pocs minuts i aquest cim ofereix una vista excepcional: des de el Vallibierna passant pels Russells, Tempestades, Margalida, Aneto etc, etc… A més de tot aixó el dia acompanya, i celebram aquest altre cim amb una ben merescuda i refrescant coca-cola al seu cap damunt. Una elevació més al sud d’on hi ha l’enorme fita que indica el cim, ens fa dubtar de quina de les dues elevacions és més alta, per si de cas anam a pujar-hi, no fos cosa que…

La baixada la feim a bon ritme i arribam al parking on ens esperava en Toni més prest del que havíem previst. Ara tocava recollir, fer la motxilla aturar-se a fer un bon dinar i cap a Barcelona a agafar l’avió que ens portarà a casa.

(Excepcional talaia sobre el massís de l’Aneto, és el Tuc de Mulleres)
 
(Reconfortant bany de peus durant el retorn cap el cotxe)
 
 
 

En resum aquesta escapadeta a Pirineus ha tornat a ser un èxit, sobretot gràcies a que em tornat a topar amb una meteo molt bona la qual ens ha permet poder estar els tres dies ben entretinguts. Pel que fa a la companyia, he recordat temps passats que m’han fet sentir molt ben acompanyat. Gracis Toni i Biel, esper que ho tornem a repetir. Fins la propera!!!

(Celebrant aquesta altra ascenció, amb l’Aneto i companys al darrera)
 
 
 
 
Anuncis