Etiquetes

(En Toni al capdamunt des Penyal Bernat de s’Illeta)
 
 
 
 

El Penyal Bernat de s’Illeta, és una prominència rocosa que no passa desaperçebuda als ulls de tots els qui, per un motiu o per un altre, recorren el camí de s’Illeta. Malgrat la seva modesta alçada, els seus 264 metres no deixen indiferent al viatger que per primera vegada el veu, o al qui ja fa un temps que l’havia ullat.  Sota la seva ombra allargada i inclinada que és a punt de tocar algun dels revolts del camí, i enrevoltant aquest penyalet, s’enlairen un grapat de vies que anys enrera han permés a alguns escaladors poder enfilar-se fins al seu capdamunt.

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
(En Toni al cim des penyal vist des de el vessant est i oest)
 
 
 
 
(Itinerari i croquis per on va la via “Josep Barberà”)
 
 
 
 

 La primera vegada que vaig passar sota els seus peus, ja no record els anys que deu fer, però segurament va coincidir amb la vegada que vaig anar per primera vegada a fer es Torrent de Na Mora. Vos puc assegurar que malgrat hagués pensat que siria una pasada poder fer cim en aquell curiós promontori, no m’havia imaginat que algun dia arribaria a ser capaç d’enfilar-m’hi. Per aquells anys acabava d’iniciar-me en el món de la muntanya i l’escalada era una modalitat que em semblava només apta per a altre gent. Però els anys han anat passant i les coses han canviat, l’experiència, la motivació, els objectius, els reptes …

(Foto de cim amb es Puig de Bàlitx al fons)
 
 
 
 
 

Aquesta escalada va sorgir motivada per un parell de factors. Un d’ells ha estat el de donar continuitat a un nou projecte que fa un temps tenc fent voltes pel meu cap. La idea bàsica d’aquest projecte, és fotografiar a una persona al capdamunt de diferents penyals o agulles que hi ha repartides per tota la nostra illa. El tret comú o diferienciador d’aquests penyals o agulles, sirà la seva silueta esbelta i aïllada, la qual cosa farà que gairebé amb tota seguretat em vegi obligat a escalar-les per a poder treure la fotografia desitjada. Alguna d’aquestes agulles  són conegudes, d’altres ni siquiera tenen toponímia reconeguda, i gràcies a n’aquest projecte intentaré donar-les a conèixer per tal d’intentar treure la màxima d’informació possible i fer, o almenys intentar, que aquest nou projecte pugui ser interessant.   

(En Toni en el cim des penyal, al fons sa Illeta)
 
 
 
 

L’altre motivació que ha influit en aquesta escalada, ha vingut motivada per els diversoso mails que he intercanviat amb un català, en Ricard Darder, el qual es va posar en contacte amb mi gràcies a n’aquest blog.  En Ricard, sense coneixer-lo personalment, m’ha semblat una persona molt entusiasta i amb molta vitalitat. Aquesta motivació l’ha portat ha viatjar un grapat de vegades fins a l’illa, i fruit d’aquests viatges, són un grapat d’interessants activitats realitzades a Mallorca per tal de dur a terme un projecte personal que té i que esper acabi fent realitat, ja que al cap i a la fi, sirà una feina de la qual ens podrem beneficiar la resta.  

(A la segona reunió de la via, al fons es veu sa Torre Picada)
 
 
 
 
 

Pel que fa al motiu que em va dur a plantejar-me fer cim a n’aquesta agulla, va ser la via que s’enlaire pel vessant oest del penyal. La via en qüestió es diu “Josep Barberà” i fou oberta el 25 d’abril de 2004 per en Ricard Darder i en Remi Bresco. Si no hagués estat per el contacte iniciat amb en Ricard ja fa uns mesos mitjançant mail, amb tota seguretat hagués intentat fer el cim per la cara sud, únic lloc pel qual coneixia que hi havia vies en aquest penyal.  

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
(Dos moments realitzant es tercer llarg de sa via a sa fisura diedre)
 
 
 
 
 

Per a realitzar la via “Josep Barberà” em va acompanyar en Toni Josep. Aquesta via fou oberta des de abaix, conta amb quatre llargs i té una llargària aproximada d’uns 80-85 metres. Apofita una fisura-diedre al centre d’aquesta vessant per tal d’assolir el cim després d’una canal que es junta a la part final amb l’aresta de la normal. Els dos primers llargs permeten anar guanyant alçada per una zona molt descomposta, on les preses es desfan a les mans. Sa veritat que la mala qualitat de la roca no fa molt atractiva la seva escalada, però per a mi va suposar una petita pasa personal endavant en la meva particular aventura en el món de l’escalada. En el tercer llarg a la zona del diedre, la roca és bona i vaig disfrutar molt de realitzar aquest llarg en lliure, després quan es fica a sa canaleta final abans del darrer tram, es torna a desfer, però el fet d’haver acabat les dificultats i d’ensumar el cim molt a prop, fa que aquest factor pasi a un segon terme i es començi a asaborir l’alegria de l’èxit per l’objectiu assolit.  

(Es penyal sorgint d’entre ses oliveres enlairant-se cap el cel)
 
 
 
 
 

Des de aquí només ens resta felicitar a nen Ricard i companyia, per la petjada deixada a la nostra illa per part d’uns escaladors catalans. Gràcies a vies com aquesta i a d’altres, els escaladors illencs tenim més llocs on poder anar a enfilar-nos.