Etiquetes

13

Sa primera referència que tenc d’aquest frare és a una xerrada compartida amb en Pere Llofriu, fent un cafetet a les acaballes del 2012. Tot d’una vaig pensar que seria una interessant aportació per fer a sa secció de sa web “Agulles i penyals”. Tot i que la zona on es troba ubicat, no és un lloc desconegut per a mi, he de reconèixer que desconeixia la seva existència. En altres sortides pels voltants, Pas des Cocó, Cova des Soldat Fuit, Mola de Can Palou, no em vaig fitxar molt amb aquest rocam que s’enlaire cap el cel guanyant a dures penes espai als pins que a dia d’avui l’envolten. Malgrat això en aquesta primera activitat destacable realitzada l’any nou, quan arribarem a sa barrera que barra el pas al camí que s’endinsa per dins Sa Coma arribant fins la mar mitjançant unes escaletes on es situa sa Pesquera des Senyor, en Toni em va recordar que es dia que tornàvem amb en Miquel Rigo d’investigar ses possibilitats de sa Cova des Soldat Fuit, ja em va fer veure aquest penyalet. Però aquell dia no sé ben bé el perquè no hi vaig parar esment.

12

(Així és com s’ens mostra es Frare de Can Guiem des de sa barrera des camí)
 
 
 

L’aproximació als seus peus no té molta història, i és molt més llarg el camí fet amb cotxe o amb altre medi per arribar fins a Cala Tuent, que la caminada fins al penyal. I tot això, només per fer un llarg d’escalada, però quan a un li motiva i li fa ganes fer una activitat en concret, tots aquests factors que conviden a mirar de canviar d’objectius, queden enrera i no es tenen presents.

La informació que teniem de l’escalada era molt minsa, ja que la primera ascensió i molt probablement la única fins fa poc, va ser realitzada per en Pere Llofriu i en Xisco Prats, el dia 4 d’abril de 1976. Fa gairebé quaranta anys, i com bé podem llegir al llibre d’en Pere Llofriu “Cinquè superior”:

…”Sa Punxa és talment un supositori i la via n’és l’eix; això i la poca gràcia que tenc jo per dibuixar, és el motiu de no haver fet croquis”… 
 

Aquest fet i la posterior retirada de l’escalada d’en Pere, gairebé amb tota seguretat feren que aquesta ascensió quedàs oculta i no es difongués aquesta escalada mitjançat sa radio-motxilla, que era una de les maneres com es transmetien les activitats realitzades. Per això quan li vaig comunicar a n’en Pere que havíem pujat al Frare de Can Guiem, em digué que molt probablement havíem realitzat sa segona escalada d’aquest penyal.

 
 
11

(Sa fita que col·locarem al seu cap damunt)

 
 
 

Sa Punxa és la manera com anomenaren a n’aquest frare a falta de més informació, per tal de poder-lo ubicar i referir-se a ell; malgrat aquest fet, anys més endavant i mirant mapes s’en varen adonar que al full nº 4 des Mapa General de Mallorca d’en Mascaró Pasarius, apareixia documentat un frare dit de Can Guiem.

 
10
(En Toni en plena acció mentres obria els primers metres d’aquesta nova tirada al Frare de Can Guiem)
 
 
 
 

Com ja he comentat abans, teniem molt poca informació sobre la via oberta l’any 1976 per en Pere i en Xisco, sols sabiem que es trobava a la cara est, catalogada de MD amb una llargària d’uns 35 metres. Una telefonada el dia d’abans a n’en Pere per mirar si es recordava d’alguna cosa més, però degut als anys pasats desde la seva ascensió, no recordava gaire cosa, basicament que l’escalada no la va trobar excessivament dificultosa, que pujaren per la cara que oferia una línea a priori més lògica i fàcil i que la roca era acceptable. No sabia si havien deixat alguna cosa al cim per a poder baixar i que segurament al llarg no hi trobariem res, normalment si havien fet servir un clau per a protegir un pas, a la baixada normalment el solien recuperar.

Degut a tot això i, a que en Toni es va encaperonar en voler pujar per una altre línea que es trobava orientada a ponent, al final assolirem el cim per una nova via. Clarament ens aficavem en una via nova que no era la que utilitzaren els seus conqueridors, ja que ells havien pujat per la cara est. Tan una com l’altre orientació, eren les que a priori oferien menys oposició o dificultat per tal d’intentar fer el cim al Frare de Can Guiem.

 
1

(En Toni en un altre moment d’aquesta nova tirada al Frare de Can Guiem)

 
 
 

Dit i fet, en Toni estava motivat i se va estimar més intentar obrir una nova via, i així és com gairebé amb tota seguretat, la segona ascenció a n’aquest oblidat penyalet la realitzarem el passat 8 de gener de 2013; “a qui putes (i perdonau l’expresió) se li pot passar pel cap en ple segle XXI d’anar a pujar una pedra allunyada de tot, amb la quantitat de vies que hi ha a Mallorca per anar a espasar-se els nirvis realitzant una sola tirada de corda que no farà més de 25 metres?”

 
6

(Foto de cim)

 
 
 
5

(Just al costat de sa fita que hi deixarem, al fons guaita sa Torre de C’an Palou)

Fotos de rigor després d’haver assolit l’objectiu de la jornada i retorn a casa amb un regust que ens recordava, salvant les distàncies, a uns temps llunyans, on una colla de joves intrèpids i agosarats començaren a enfilar-se i a conquerir les primeres parets de la nostra illa, començant d’aquesta manera a escriure i a fer les primeres pases de la història de l’escalada mallorquina.

38
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

(En Toni enfilat dalt des Frare i detall de com podem fer servir un fisurer si no ho podem col·locar de manera “convencional”)

 
 
 
 
 

Notes d’interés:

  • Via “Apaga focs” al Frare de Can Guiem. IV+. 25 m.

  • Orientació: cara oest.
  • Oberta dia 8 de gener de 2013 per en Toni Josep Sosa i jo que l’acompanyava.
  • La roca en general és compacta a excepció dels metres finals en els quals s’ha d’anar una mica més alerta.
  • Asegurament: es va col·locar un clau que recuperarem per entrar a la part més vertical, seguit més amunt d’un fisurer empotrat a un mini pont de roca, més a dalt una punta de roca (segur psicològic) i finalment una baga a sa branca d’una mata. Deixarem un cordellí passat per la punta d’un gran bloc per a realitzar el descens. No trobarem restes del pas de la primera cordada, però com molt bé em va dir en Pere si hi havia alguna planta o alguna manera d’evitar deixar res, era ben probable que haguessin baixat sense deixar rastre.
  • La via no és excessivament difícil i som conscient de que tampoc passarem a la història de l’escalada per haver realitzat aquesta activitat, però segueix sense ser aquest el nostre objectiu quan realitzam les nostres curolles. La via i la pedra són allà, simplement per si a algú li entra el cuquet i li fa ganes anar-hi, aprofitam per informar del que vos hi podeu trobar. Cal destacar que aquesta línia té un pas psicològic, ja que és molt mal de protegir o noltros no hi trobarem res. En Toni el va superar tenguent bastan enfora el fisurer empotrat, ja que el seguro intermig que havia col·locat entre aquest i la branca de sa mata (segurs més sòlids), era la punteta de roca per on hi havia passat una cinta cosida (segur psicològic).
  • Com bé es diu quan feim clàssica: sempre és millor no caure…

2

 

Fins la propera…

 
 
 
Advertisements