Etiquetes

7

(N’Isidre arribant a sa 2ª reunió)

A totes ses èpoques, sempre hi ha persones i fets que marquen alguna fita important. En el cas que avui ens ocupa, el fet fou una via, la “Seis Pelas” i el personatge, en Jaume Payeras. Pel que fa a la via, aquesta és considerada per a molts com la primera via de deportiva de Mallorca, entenent per via deportiva el concepte d’equipar una via despenjant-se desde dalt. Aquesta manera de fer era considerada pels escaladors com un sacrilegi que anava en contra de la ètica i la concepció que es tenia de l’escalada i, això va suposar l’inici d’un canvi radical en la manera de percebre aquesta activitat, era, en poques paraules, anar a contracorrent.

Pel que fa al personatge, diuen que en Jaume Payeras fou una mena de visionari, un adelantat a la seva època, que va anar tombant mites i realitzant unes activitats molt meritòries que destacaven per damunt altres gestes realitzades en aquells anys.

Ens situam a l’any 1982, en aquells anys escalar una via de sisè superior, era sinònim de ser capaç d’enfilar-se per un traçat de roca on la dificultat exigida era la màxima coneguda. Nivells superiors no s’havien escalat, eren dificultats inimaginables i encara no hi havia hagut ningú (almenys a Mallorca) que ho hagués intentat. El sèptim grau començava a aparèixer timidament a Espanya i, com vos podeu imaginar, Mallorca sempre ha anat una mica endarrerida, no solament en aquesta faceta, sinó també en moltes altres. Per tot això, una via d’aquelles característiques, es convertia en una via de referència i fou durant un cert temps, la més dificil de Mallorca.  Aquest fet va donar lloc al seu nom:

quan encara existien ses pessetes, quina cosa era més dura que un duro? idò és ben clar i evident: sis pessetes, d’aquí el nom de la “seis pelas” motivat aquest, pel fet de ser la via més “dura” o difícil a la nostra illa en aquells moments.

Stitched Panorama

(Itinerari per on va la via)

Aquesta via va nèixer, com ja he comentat anteriorment, de la mà d’en Jaume Payeras qui, acompanyat per en Ramón Fernández envestiren el projecte despenjant-se per aquesta línea de sa Paret dels Coloms i a cop de burilador i fent servir uns perns allen d’acer rígid donaren vida al segón llarg d’aquesta via: una placa llisa i molt compacta que caracteritza i marca la dificultat de la mateixa, la qual, amb el pas dels anys s’ha convertit amb la línea que pot-ser hagi marcat un abans i un després en la evolució de l’escalada mallorquina. El primer i el tercer llarg l’equiparen n’Eduardo Moreno i en Miquel Riera. Molt probablement els seus autors no n’eren conscients de que aquesta activitat, a posteriori, siria la fita que marcà la ruptura i el canvi de mentalitat entre dues de les maneres amb les que es practica i es concebeix aquesta activitat. Ja per acabar amb el ball de xifres i dades referents a la “Seis Pelas”, només resta afegir que l’autor del seu encadanament fou n’Eduardo Moreno bastant de temps després d’equipar-se i que no es va tornar repetir la gesta fins gairebé passat un any.

3

(Detall d’un dels seguros antics que encara es conserven a la 2ª reunió)

Seis pelas 2

(Foto colecció Eduardo Moreno escalant la “Seis Pelas”)

M’ha semblat interessant afegir aquest breu record sobre l’obertura d’aquesta via, ja que forma part una mica de la nostra història, de la qual en sabem molt poc, tot i esser una història bastant recent. Pot ser això em va despertar l’interés i la curiositat sobre ella. Després de llegir l’article fet per n’Isidre Bisbal al blog de la federació dedicat a l’escalada, vaig posar-me en contacte amb ell per veure si li feria ganes anar-hi. Ell juntament amb en Derek Watson, foren els responsables del reequipament de la citada via l’any 2012 i li havia quedat pendent l’encadenament del segón llarg, així que la meva proposta fou acceptada de bon grat per n’Isidre, ara només quedava trobar un dia per poder anar-hi plegats i aquest dia, fou el passat 26 de març.

4

Després de l’accident, duc una bona temporada sense enfilar-me, era conscient que això a una via d’aquestes característiques era un “handicap” important, però malgrat tot tenia moltes ganes d’anar-hi. El resultat i les sensacions foren molt dolentes, menos mal que n’Isidre em va treure a passejar perquè sinó, no hagués arribat ni a la primera reunió. No es tracta aquí tampoc de contar-vos les meves misèries, així que, a part d’haver pogut recopilar un troçet de la nostra història, vaig compartir cordada amb un nou company, el qual, ja pot dir que ha aconseguit encadenar també aquesta estètica, fina i dura via. Enhorabona Isidre!!!

Vos deix un parell més d’imatges i abans de despedir-me, vull agraïr a n’Eduardo Moreno la inestimable informació i les interessants fotos que m’ha fet arribar per poder completar més aquest article i també, a n’Isidre per haver-me tret a pasturar una mica, moltes gràcies als dos…

65

Stitched Panorama

108

9

Salut i fins la propera…

Anuncis