Etiquetes

2

Em semblen molt encertades les paraules que fa servir Pere Llofriu al seu llibre “Cinquè superior” per a definir i presentar alhora, aquest itinerari clàssic situat al Penyal des Migdia:

…”L’Àries.

Era el mite. Durant aquells anys només allà hi havia pintat un sisè: l’extrem de les possibilitats humanes. Els humans normals teníem la sortida esquerra, però així i tot hi havia molt de cinquè per allà enmig: els escarabats autodidactes no ens hi podíem ficar fins a la darrera fase”…

A tot això i, després d’haver tingut l’oportunitat de realitzar aquesta escalada, hi afegiria unes matisacions personals que són el resultat de l’experiència viscuda després d’haver realitzat aquest recorregut.

croquis Àries

3

(Detall d’una de les reunions)

L’Àries és en essència una via d’aventura: roca dolenta i perillosa en alguns trams, assegurances minses o escasses i una forta pressió psicològica. També és una via que conserva l’esperit i els ingredients que caracteritzen els inicis de l’escalada a Mallorca, on tot estava per fer i a on un petit grup d’agosarats autodidactes amb un material escàs, començaven a fer les primeres passes en el món de la verticalitat. Tot això barrejat amb episodis autenticament heroics. No puc imaginar-me el que lis pogué passar pel cap a Adolfo, Fede, Julio o Xibi 41 anys enrera quan arribaren als peus del diedre, on un es troba talment com un nanet a punt d’esser engolit per la impressionant fisura que tens sobre el teu cap i que barra el teu pas. Aquest diedre situat a mitja paret, és una de les principals característiques o trets que distingueixen a aquesta via. L’objectiu principal del seu traçat és anar a cercar aquest diedre, el qual exerceix un magnetisme extrany i és un reclam ineludible per a tots aquells que recorrem el camí que uneix Sóller amb Lluc al seu pas sota les parets des Penyal. Per cert quan abans es citava es Penyal, aquest era es del Migdia, i la via del Penyal era l’Àries.

10

9

1

(Tres imatges de l’espectacular diedre central)

Feta aquesta presentació, em sembla interessant afegir algunes dades històriques:

el 31 d’octubre de 1971 Adolfo Gregorio, Luis Federico García (Fede), Jorge Xibille (Xibi) i Julio González  obriren el que es coneix com sa via original, realitzant la primera ascenció. Com bé he sentit dir, quan feies una primera, anaves a subsistir, intentant progresar cap a dalt per on semblava que aniria millor. Una vegada s’havia aconseguit arribar a dalt, es podia valorar i estudiar millor possibles alternatives. Molt probablement és per això que els mateixos autors d’aquella apertura, pocs dies després de la seva escalada, més concretament dia 21 de novembre de 1971, gairebé només un mes després, hi tornassin anar per a realitzar el que es coneix com sa via de l’esquerra. Amb aquesta segona ascenció intentaren dues coses: arribar a n’es diedre central per una linea més directe i sobretot no tornar a repetir el llarg on en la primera ascenció havien dibuixat en el croquis un VI, anant a cercar una sortida final més fàcil al darrer llarg. Aquesta graduació era tabú i fent servir altre cop unes paraules de Pere Llofriu referides al sisè grau on ens diu:

…”El sisè tampoc era res normal sinó accidental, aquells anys només n’havia marcat un: la sortida original de l’Àries”…

…”Aleshores, no es podia anar a veure què era un sisè així com així, i amb tot el subtítol que duia, l’extrem de les possibilitats humanes, mai no ens atrevíem a dir que hi havíem arribat. Mai no vàrem saber si el sisè era una terra promesa per molts anys d’esforç, si era aquella pastanaga fermada a l’extrem  de la canya fermada a l’esquena de l’ase, o si era sols una porqueria de perillositat on s’escagassaven tots els esquemes. Quan ja estàvem ben curtits, allà on te cagaves, i el segon s’estimava més pujar a pols per la corda, li dèiem cinquè superior”…

658

(A sa R7, reunió situada damunt es diedre i a on encara es conserva el pot on les cordades deixaven constància del seu pas. Ses lletres dels Ahlbaida es troben a la R9)

Malgrat que l’Àries ja tenia dos itineraris, s’original i sa via de l’esquerra que no deixa de ser una variant a la via original, una gran paret com aquesta permet encara la possibilitat d’alguna altre modificació. Com bé apunta també en Pere referint-se a les variants i a les apertures “accidentals”:

…”Segons l’humor i circumstàncies, veure un objectiu assaltable i assaltar-lo era tot u, i no són pocs els casos d’obertura accidental: anàvem a fer una altra cosa, ens hem deixat el croquis a casa i pegam a pens. Amb les variants són els mateixos casos però amb un percentatge molt més alt d’obertures accidentals, no rarament perquè ens perdíem o no ens acabava d’agradar l’itinerari original”…

És així com el 19 de maig de 1975, Pere Llofriu i Pere Sintes, varen obrir el que anomenaren la “sortida digne”, variant de sortida pasada la R9.

4

(En Joan asegurant-me a sa R7, reunió que ve just després de superar es diedre)

Per acabar dir-vos que el 18 d’abril de 2013 passats 41 anys de la seva apertura, vaig tenir l’oportunitat d’anar a realitzar aquest magnífic recorregut fent la via original i sortint per la variant de l’esquerra. En aquesta ocasió vaig fer cordada amb en Joan Riera, el qual juntament amb en Tolo Quetglas són coneguts amb el nom de “es cosins”. Ells dos durant una època varen realitzar unes activitats molt destacables tant a Mallorca com en altres indrets del món, però això, pot ser ho contaré més endavant…

Gràcies Joan per dur-me a fer aquest mític itinerari, fent que disfrutàs de manera extraordinària d’aquest recorregut i que pogués experimentar el que realment és un itinerari clàssic i alpi, amb la tranquilitat que dona anar de segon en una cordada.

1110OK

7 OK

(A punt de superar el darrer passet de sa sortida de l’esquerra)

Abans d’acabar el present escrit m’agradaria enllaçar-vos amb un interessant article sobre aquesta via que va publicar n’Isidre Bisbal al blog d’escalada de sa federació.

Fins la propera…

Advertisements