Etiquetes

21

Dia de Reis de l’any 1972, Joan Garau i Xesc Bonet anaren d’excursió a “sa sabata”. Així és com coneixien i anomenaven al Puig de s’Alcadena per aquells anys. L’excusa d’aquella caminada no era altra que la d’explorar es Penyal Decantat i veure les seves possibilitats. El resultat final fou la primera ascensió d’aquesta agulla:

…”que no te’n recordes Xesc -li recordava en Joan Garau- que hi anàrem per mirar i estudiar sa via i estant just a davall d’ella, m’empengueres i ferem sa via es mateix dia. Que ho eres de caperrut, quan tu deies una cosa, la feies…”

Més o menys d’aquesta manera és com Xesc Bonet em relatava com va ser la conquesta d’aquest penyalet situat a llebeig del Puig de s’Alcadena. Aquestes paraules em recordaren com Pere Llofriu al seu llibre “Cinquè superior” definia a n’en Xesc:

Un altre “que tal” de proporcions més normals. Havia estat el capdavanter dels “Muntanyencs” un grupet de pioners de l’escalada amb prestigi; quan el vaig conèixer ja estava en crisi existencial, feia feina i estudiava els vespres; sortia poc, però quan sortia, tant li era no fer res com obrir una via en solitari al Cavall Bernat, o fer-se na Mora i arribar nedant a Sóller. Tot sol, evindentment, ja vos he dit que per aquestes coses no es trobava ningú.

26

La història d’aquesta primera ascensió, és així de senzilla però, perquè enfilar-se allà dalt?, què nassos se’ls hi havia perdut? Realment és una mica mal d’explicar això i, sobretot és més difícil poder-ho entendre. A mi em sembla que tot això és cíclic, i les mateixes inquietuds que hi ha ara, hi havia abans, simplement ens separen un grapat d’anys.  Una de les diferències que pot ser hi ha, és que fa uns anys tot estava per fer i ara està pràcticament tot fet. Però realment aquest petit detall, té la importància que un li vulgui dar. Això no es pot canviar i ens hem de conformar amb el que tenim i vivim, i d’aquesta manera adaptar-nos a les circumstàncies per tal de fer i cercar el que un persegueix adaptant-se a l’època que li ha tocat viure. Igualment ara que fa més de quaranta anys,  un bon dia anant d’excursió al Puig de s’Alcadena, passes ben per davall d’aquesta agulla i se t’acut que estaria bé pujar-hi, i ho fas, i ja està, no n’hi ha més. Simplement aquest bocí de roca ha estat sempre allà. A uns, els hi bastarà amb la simple contemplació, molts altres, ni tan sols se’n temeran de que allà hi ha un penyal. Un grupet més reduït hi voldrà pujar i, per acabar un selecte i minse cercle, hi cercarà el costat més difícil per enfilar-s’hi. Això és així, i em sembla que aquestes coses sempre han estat d’aquesta manera. No cal cercar gaire més. I amb aquesta senzillesa, fou com en Xesc m’ho contà. No hi havia afany de protagonisme o de voler figurar, simplement allò era allà, i els hi va fer ganes mirar de pujar-hi.

Malgrat totes aquestes circumstàncies, per a mi, poder recórrer 41 anys després el mateix itinerari que va fer servir la primera cordada per fer cim dalt des Penyal Decantat, trobar alguna de les restes que hi deixaren, alguna d’elles, avui esmicolades pel pas dels temps, és un vertader luxe que em fa feliç. No tenc més pretensions ni ambicions, pot ser sigui així de planer, però poder compartir una cerveseta amb un dels protagonistes d’aquesta primera, escoltar el seu relat, reviure coses de fa anys i compartir experiències, com bé diria l’anunci: no té preu… A més, a part d’un fisurer i una expres, també hi tenia una espineta clavada en aquest penyal que l’altre dia gràcies a ne’n Toni em vaig poder desclavar.

Stitched Panorama

Sa via d’es Niu al Penyal Decantat s’hi enfila pel seu costat de llevant, i com bé m’indicà en Xesc i apareix també al croquis, un niu de corbs, avui abandonat i situat a la part central de l’itinerari, va motivar el bateig d’aquesta primera. A part d’aquest element característic de la via, hi va haver uns altres detalls que vaig voler intentar esbrinar la seva procedència. Un d’ells foren unes marques molt difuminades a la paret a mode de fites i que em recordaren  les trobades en altres ascensions per indicar l’itinerari a seguir. En Xesc em va confirmar que aquestes pintades no els hi havien deixat ells i que amb tota seguretat degué ser alguna cordada posterior.

11

En una de les converses telefòniques, també li vaig comentar que al tercer llarg hi trobarem un clau. En preguntar-li sobre la seva procedència em va comentar el següent:

…”En aquells anys no compraves res perquè no tenies doblers”…

És així com moltes de les coses que feien servir per anar a escalar, se les enginyaven per, o bé fer-les ells mateixos, o bé usaven coses del dia a dia que els podien ser útils i que reciclades, les reutilitzaven per anar a la muntanya. D’aquesta manera, els capvespres estudiant en uns tallers on tenien les eines adequades i fent-li sa bona al mestre, es varen dedicar a fabricar els seus propis claus:

…”es claus que fabricàvem noltros, ses anelles eren redones”…, per tant, aquell clau que li vaig mostrar i que es troba al tercer llarg de sa via, no era fet seu.

4

Un altre element que em feia especial il·lusió sabre coses d’ell, era la bústia que apareix detallada al croquis de la via i que ells col·locaren en una posterior ascensió realitzada pocs dies després d’haver fet sa primera, més concretament el dia de Sant Sebastià quan acompanyats per Bernat Torres el deixaren col·locat en una petita balmeta poc després del niu:

…”A sa tenda de curtits de mon pare, veníem tinta per sabates que anava dins aquests pots de plàstic que eren molt resistents, en aquell temps va ser revolucionari, i anaven amb rosca. Sa llibreta no era comprada, eren fulls de paper remaxats o grapats. Ben igual que ses fulles personals que feies servir per anotar es teus apunts i vivències personals. Tot era reciclat. Reciclaves fulls de paper d’aquí i d’allà, i com es que ho feies així? I jo què vols que et digui, perquè era un tros de paper, tampoc hem de plorar tant!!! però és que això era així”…

…”Sa idea de ses bústies la importarem de Gredos. Allà per passar a un grau superior d’especialista en muntanya havies d’haver fet unes certes activitats, i una de ses maneres que tenies per demostrar que havies escalat tal o qual via, era mitjançant ses anotacions que deixaves a n’aquestes bústies”…

5

I ja per acabar amb les troballes d’anteriors ascensions a n’aquesta oblidada via de l’any 72, trobarem a un potent i esplèndid pont de roca, les restes d’un fil, molt semblant als cordons que feim servir per fermar-nos les sabates, des de on varem pensar que hipotèticament haurien fet servir els pioners per passar la corda i iniciar el descens fent rapel. I dic hipotèticament, perquè avui en dia crec que a ningú se li pasaria pel cap fermar la corda per allà i baixar fent rapel. Com vos podeu imaginar, noltros hi deixarem un generós tros de corda:

10

…”Si jo t’he digués per on hem rapelat!!! Què era el que deixàvem, perquè això ho havies de deixar!!!. Es sacs de fardos de sola de sabata, venien fermats amb una corda de pita, més prima que es dit petit de sa mà. Això es reciclava, no ens podíem permetre deixar res, d’aquesta manera, sa corda de pita d’aquests sacs de sola, era reutilitzada a sa muntanya, i era una cordeta que aguantava. Ningú va caure mai rapelant d’aquestes cordetes. Inclús quan no en teníem d’aquestes cordes, posavem alguna de fer paquets, que encara eren més primes que ses altres i que fèiem servir en doble. En una ocasió en Pep Xisco em va dir: què hem de baixar per aquí Xesc?, i jo li vaig contestar: pardal Pep, n’hem posades dues!!!”…

Idò bé, aquests anteriors exemples, són petits testimonis d’una època i una societat molt diferent a la nostra, tot i haver passat solament 40 anys. D’alguna manera cada etapa està marcada pel moment social que li pertoca viure i això fa que la manera de ser, de fer i de pensar de la gent, estigui condicionada per tots aquests elements. Però tot això, pot ser sigui interessant dedicar-li un capítol apart…

Ja per acabar, em sembla interessant concretar algunes dades d’interès de l’activitat realitzada. Noltros aconseguirem arribar a peu més o menys fins a l’alçada de la segona reunió. En aquesta ocasió i després de l’accident que vaig patir al mes de novembre, en Toni i jo ens mirarem bé el Penyal per tal d’ubicar l’itinerari de la via. D’aquesta manera vérem que era factible aconseguir arribar fins el que ens pensàvem que era la segona reunió, anant pel costat esquerra. La facilitat que trobàrem per arribar-hi ens va fer dubtar de que ens trobéssim al lloc correcte. Les restes molt difoses d’una marca a la paret en forma de fletxa i la posterior troballa del clau, acabaren de confirmar-nos de que aquesta vegada anàvem pel bon camí. Aquest llarg, que per a noltros era el primer i que al croquis era el tercer, és molt mal de protegir, la única manera que vèiem de fer-ho era amb claus i així ho va efectuar en Toni, posant-ne a llocs on semblava que ja n’hi havien col·locat abans. L’itinerari a seguir degut a les característiques del terreny (molta vegetació), fa que cadasqú pugui escollir un recorregut diferent. És així com en Toni va agafar una línea amb la qual no va veure es covitxol on s’havia de fer reunió i on hi ha sa bústia, i decidís seguir pujant estirant al màxim els metres de corda disponibles, realitzant d’aquesta manera dos llargs en un. Va fer reunió just als peus del darrer tram vertical que ens separava del cim, a un lloc on es junta una cresta del costat dret del penyal amb el tram final i a n’el qual es forma un curiós i característic forat que es pot travessar.

17

Stitched Panorama

20

Recuperant aquest llarg de corda i anant amb la idea fitxa de trobar sa bústia, vaig poder localitzar-la dins un petit covitxol metres més avall d’on en Toni havia instal·lat sa reunió. Fou una grata satisfacció poder-la descobrir, i em va fer especial il·lusió retrobar el testimoni deixat 41 anys abans per la cordada que va fer sa primera ascensió a n’aquesta agulla. Malauradament el pas del temps ha esborrat els testimonis de posteriors cordades i ha fet mal bé el pot de plàstic on es protegia aquest petit bocinet on hi quedava reflectit el que avui podem considerar com a una petita part de la història de l’escalada a Mallorca. Vaig recollir les restes de tot el que es podia recuperar, foto de rigor i cap a dalt.

9

Fent cim dalt d’es Penyal Decantat vaig aconseguir superar un petit escaló personal que el destí m’havia col·locat enmig del camí, d’aquesta manera vaig poder comprovar que tot sembla tornar a lloc i encara que les coses les vegi una mica diferents, sembla ser que la muntanya em segueix estirant.

Stitched Panorama

8

Fins la propera…

PD: moltes gracis Toni per ajudar-me a superar aquest petit repte i també a tu Xesc per l’agradable i profitosa conversa feta sobre aquells interessants anys 70.

Anuncis