Etiquetes

1

El ninot de la Clo, ha estat novament, una de les meves darreres dèries: a qui putes se li passaria pel cap enfilar-se a un lloc com aquest? A priori, aquest ninot ofereix pocs atractius, escalada curta i exposada sobre roca “crocanti” (definició aquesta, aportada pel nostre amic Carles). Amb aquest condiments, a qui li pot motivar això?

11

Idò bé, molt abans que noltros, a un altre il·luminat se li va acudir el mateix. Aquest personatge és en Miquel Riera, el qual devers l’any 2010 va aconseguir per primera vegada pujar dalt d’aquest rocam. Tal i com ens va informar, aquesta idea feia temps que li voltava pel cap. No va ser fins l’any 2010 quan equipant unes vies amb en Chris Sharma al peus del mirador de Formentor, tenint novament tan a prop el ninot, va voler aprofitar per dur a terme aquella curolla que feia anysv tenia al seu cap.

En Miquel es va posar en contacte amb noltros a través del blog, després de veure la nostra particular fixació en aquesta mena de formacions, animant-nos a anar-hi. Fou així com aquesta nova dèria, passà a convertir-se en objectiu. Les seves indicacions ens anaren molt bé i, sabre que ja hi havien pujat, ens reconfortava una mica; almenys sabíem que una vegada havia aguantat el pes d’algú sense trencar-se. Malgrat tot, aquesta premissa, no ens acabava d’aliviar gaire…

L’acensió que va realitzar en Miquel assegurat per la seva dona Aina, discorre pel vessant sud que és una de les cares més curtes d’aquest penyal, la de ponent en canvi, és una alterosa timba de més de cent metres de desnivell que afegeix més pressió psicològica a aquesta ascensió. Aprofitant unes fissures un tant descompostes, però que fins ara han aguantat, li permeteren protegir la seva escalada amb friends. La roca “crocanti” abans esmentada, converteixen aquests escassos 10 metres de grimpada, en una pujada exposada a n’aquesta curiosa i peculiar agulla que sembla s’ha de trencar. Aquests ingredients converteixen l’escalada d’aquest ninot en una grimpada més psicològica que difícil.

108

Quan en Miquel va arribar dalt de tot, no hi va trobar res, això i el fet d’haver de precipitar un parell de roques soltes que hi havia al seu cim, li portaren a pensar que allà dalt mai hi havia pujat ningú, cosa aquesta més que probable i normal, ja hem tractat aquesta opció a l’inici. La minúscula punta on culmina aquesta punxa i el fet d’advertir que encara queden allà dalt algunes roques una mica inestables que no volguérem ni mirar, fan que, degut a aquestes particulars característiques sigui obvi i necessari, advertir i recomanar que qualsevol intent d’ascensió és més racional afrontar-ho en dies que no siguin ventosos. Per poder baixar del ninot, en Miquel hi va col·locar dos claus.

Amb tots els condiments abans referits, una de les principals recomanacions que ens va fer en Miquel fou anar molt alerta amb l’estat de la roca. Segurament motivat per aquest factor, ens convidà i ens autoritzà a assegurar la nostra pujada amb els elements que nosaltres trobéssim més adients.

6

Va voler dedicar la seva ascensió a n’Alex Ribas, al cel sia, amic seu que malauradament fa uns anys morí en un desgraciat accident laboral mentres intentava sofocar un incendi a un bar de Palma. El paralelisme de les nostres feines va propiciar que en Miquel ens transmetés el seu desitg dient-nos que estaria bé que nosaltres dos aconseguissim fer la segona ascensió. Ni en Toni ni jo, coneixíem personalment n’Alex, però si que coneixem al seu germà Oscar que és company comú al parc de Manacor, per tant, aquest modest detall a mode de homenatge, ens feia especial il·lusió aquesta escalada. D’aquesta manera tornàvem fer present per uns moments a n’Alex. Des d’aquí, esperam que la lluita començada a posteriori del fatal desenllaç per la seva dona i la seva família, arribi a bon port…

Retornant a l’activitat realitzada el passat 12 de febrer, només em resta tornar agrair a n’en Toni els pebrots que li va ficar a aquesta segona ascensió. La curolla era meva, però el mèrit va tornar a ser d’ell. La pressió psicològica em va tornar a vèncer, em vaig adonant de cada cop més, que les ferides del Decantat no han acabat de sagnar. Solament em queda seguir convivint amb tot això i deixar que el temps vagi fent el seu camí adaptant-me a la seva decisió. Després de que en Toni aconseguís fer la segona ascensió al ninot, demostrant-me novament que per fer aquestes coses és necessari una certa dosis de coratge, qualitat aquesta que també es va quedar al Decantat, vaig poder llevar-me i trencar les cadenes que m’havien bloquejat, podent així dur a terme la meva particular curolla de pujar al ninot de la Clo.

3

Gràcies Toni per compartir aquestes dèries, gràcies Miquel per tota la informació facilitada i finalment em sembla adient despedir-me recordant i fent novament present a n’Alex, el qual d’alguna manera, estarà sempre present a una petita raconada de les nostres muntanyes.

Fins la propera…

Advertisements