Etiquetes

3ª etapa: Can Climent – Cap de la Regana.

2

Ets illots de Can Climent. Illots de marès, situats en un lloc on hi ha hagut molt de moviment d’extracció de cantons.*

4

36

Es pas de Verro. Davallador, ara abandonat dels pescadors de canya a causa de la moderna construcció d’una carretera que arriba fins a la mar, després de malmetre els penya-segats. L’encletxa, vertical i difícil (de 30 o 40 pams), que generà el topònim, ara queda enmig de la ziga-zaga del vial. El tirany antigament, arribava fins a la pesquera de s’Arc de Sant Martí. Segons diuen, el nom, era posat d’un porquer de la possessió de sa Torre que hi perdé un verro.*

5

Es racó de s’Almadrava. És nom d’origen mariner. Es racó de Pedrafort. Aquesta variant i la següent són pròpies de pescadors de canya.*

15

B23-Editar

 

14

Es riuet de Pedrafort. Broll d’aigua dolça que frueix potent a la mar. Antigament s’havia excavat un clot a cel obert dins el marès per aprofitar aquest important recurs hídric. Des de la mar s’hi podia accedir pujant tres escalons. Després per arribar a l’aigua, se n’havien de baixar quatre més. L’aigua, fresca, però molt fada, sortia de la penya, dins un clot d’1 m de llarg, per 0,80 m d’ample i 0,70 m de profunditat. La força que duia evitava que es mesclàs amb la de la mar, que els dies de mal temps devia entrar per una clivella natural que hi ha sota els escalons. Hi ha dues mosses, situades una a cada costat d’aquest clotet. Potser eren per a subjectar una barra horitzontal d’1 m de llargària, que hauria servit per a tapar l’aigua amb unes posts.
Deu fer un poc més d’un quart de segle que els urbanitzadors de les garrigues de sa Torre excavaren dins aquest pou una galeria de 18 m de llargària, lleugerament inclinada, amb la idea de captar l’aigua per sobre el nivell de la mar. Ara corre amb força per una síquia excavada en el sòl de la galeria.*

varador

Entre aquest lloc i l’anterior hi ha un antic desembarcador, amb cinc norais per a amarrar l’embarcació. Sembla que era el lloc on els trencadors de ses pedreres de la Seu deixaven el botet per proveir-se d’aigua.* (Nota: la única cosa que em va semblar que podien tractar-se d’aquests  artilugis per a fermar les embarcacions, foren uns bonys de marès excavats dins la roca que devien usar a mode de norais. En vaig poder distinguir tres ,més un generós pont de roca)

Stitched Panorama

17

Ses pedreres de la Seu. Pedrera, molt explotada, d’un marès bastant compacte i de bona qualitat. La seva potència deu ser d’una quinzena de metres. La bancada més baixa no està gaire més amunt que el nivell de la mar. Es veuen més de vint-i-cinc cantons, ja una mica desgastats, dispersos per la seva superfície. A la part esquerra, mirant des de la mar, i a una alçària d’uns 8 m sobre la bancada inferior, hi ha un petit habitacle de trencadors, obert dins la roca. Al fons, a l’angle de l’esquerra, hi ha un banquet en forma de ela, de 0,40 m d’alçària. Fou deixat en excavar la cova, igual que el fogó que es troba en entrar, a mà esquerra. Un forat que té a sobre, de 0,12 m de diàmetre, feia les funcions de xemeneia. Al fons, a la dreta, s’hi veuen encara tres mosses, destinades segurament a sostenir un catre rudimentari. Diuen que el pedreny d’aquest lloc en feren les columnes de la Seu.*

19

20

24

23

21

Es davallador de s’Osca des Pi. Començ a la desembocadura d’un torrentell suspès sobre la mar (vegeu el lloc següent). La baixada és molt vertical i tan dificultosa que en alguns llocs hi ha picades d’aixol per a ficar-hi els dits. En alguns trams, el tirany presenta diverses opcions. En una d’aquestes vies hi ha una corda per aferrar-s’hi.
S’Osca des Pi. Fenella d’un torrentell suspès. És una mòssa en la regularitat del caire del penyalar. Era un antic pas de contrabandistes. Un dels informadors més experimentats diu que en el carrerany que he acabat de descriure hi havia un pi que feia nosa per passar i el tallaren fa una cinquantena d’anys.*

28

26

25

Es davallador des Torrentó. S’hi pot davallar còmodament per una escala que hi feren els urbanitzadors.*

29

Es Rocalot. Illotet rodonenc d’uns 3,5 m d’alt i uns 4-5 m de diàmetre, negrós, amb la base socavada de barbacanes fetes per l’onatge, i separat de la costa per un freuetó d’1m.*

44

Sa cova de la Regana. És una cova on entra la mar. Hi caben tres barques. Els mariners antigament hi feien el dinar i l’horeta. No és la cova eixuta que hi ha sota es xap de la Regana, sinó la més grandeta, acostada a la partió de Tolleric.*

30

La Regana. Antic nom, oposat a es Reganó (ambdós propis de mariners) de la fenella o finestra natural, en forma de V, repenjada damunt la mar. És la desembocadura suspesa des torrent d’en Vaquer, per a la qual ja ha nascut una altra denominació (La Regana), a causa de l’expansió d’aquesta i de la pèrdua del seu significat. Es tracta, seguint Coromines, d’un derivat de rega ‘solc, arruga’, difós per moltes parts del litoral de les Balears, i designa encletxes o osques dels penyals. Entre regana i regata, segons l’esmentat filòleg, hi hauria una diferència dimensional a favor de la primera.*

ANOTACIONS DE CAMP

D’aquest tram litoral hi ha hagut una sèrie de topònims que han sofert, amb el pas dels anys, alguna modificació. Pot ser també que, la interpretació personal que n’he fet del llibre, m’hagi creat certes incògnites. A continuació intentaré expressar la meva particular percepció d’alguns d’aquests indrets.

Començaré pel Pujador des Frares:

Es pujador des Frares. Nom, molt popular, procedent de mariners de s’Arenal i es Molinar, desconegut dels pescadors de canya. La fractura erosionada dels escalons de la part alta denota una considerable antigor. En té més de cinquanta, excavats dins la roca i fent voltes, en l’intent de cercar la topografia menys abrupta. Aquest lloc dona nom al talassònim sa vaira des Pujador des Frares.*

12

Observem que és un pujador, mentre que tots els que coneixen els pescadors de canya són davalladors. Cosa ben lògica, ja que els mariners tenen el punt de partida des del vaixelll cap a la costa. Quina necessitat tenien els pescadors d’assolir la difícil aresta superior dels penyalars? Crec que aquest text de M. Antònia Salvà, que parla de sa Llapassa, ens dóna una clara resposta: <<També els pescadors de barca sabien aquells camins de cabres i els pujaven adesiara a l’estiu a demanar que els deixessin collir i emportar figues de moro i de cristià, fruita que barataven honradament amb peix>>[1]. És nom d’explicació desconeguda. No veig que hi pugui haver cap relació amb la llunyana possessió de cas Frares… Hi pot haver, em deman, alguna relació amb l’expressió fer frare, que utilitzen els pescadors per a indicar una pesca de resultats negatius? L’informant Gabriel Sastre, Terrola, em diu aquesta expressiva cançó:

                                               Un homo se’n va a ses penyes

                                               A comptes de peix ‘gafar

                                               I du un frare en tornar

                                               I hi deixa ses espardenyes*

 

Aquest indret, a l’actualitat,  ha desaparegut, engolit per les construccions que dominen la part dels penya-segats, ja que els seus dominis privats arriben just al tall de l’aresta superior dels penyalars. Això ha fet que la sortida natural d’aquest pujador s’hagi vista barrada per aquestes propietats privades. Solament resta buit un petit solar tancat amb reixeta que té diferents pins senyats amb pintura blava, que ens permet guaitar al caire del penyal i des d’on, amb certa dificultat,  vaig poder aconseguir descobrir els escalons excavats dins la roca. Consta creure que hagués estat un pujador molt popular. La seva proximitat amb els Pas des Verros i les recents obres d’arranjament d’aquest camí d’accés a la mar, pot ser hagin estat els causants d’aquesta desaparició. Malauradament, puc constatar i, alhora reclamar aquesta usurpació d’un dels accessos a la mar que hi havia en aquesta zona del litoral llucmajorer. Sembla ser que en aquesta ocasió, la cobdícia i la mala gestió propiciaren aquesta espoliació, deixant abandonat aquest indret, tant de manera física com de la memòria col·lectiva de la gent.

11

Malgrat tot, encara hi queden les restes d’alguns dels escalons abans esmentats acompanyats d’unes anelles de ferro per a les mans que facilitaven el transit per dins aquest pujador. Són els testimonis que resten d’un passat no gaire llunyà i que malauradament ja forma part de la història.

A banda d’això, em va semblar percebre que, uns esbaldrecs espenyaren la part baixa d’aquest pujador, pot ser això motivés la col·locació d’uns cables de ferro fermats a unes estaques i a altres anelles que discorren pel costat esquerra d’aquest desaparegut accés a la mar. En general l’indret presenta un complet abandó amb molta vegetació que dificulta el seu rastreig.

13

10

9

Continuaré per dos indrets, es Balconet i na Grau, que a través de la lectura es troben enllaçats, però que, a la realitat física, es troben una mica distanciats un de l’altre. Aquí en teniu la descripció:

Es Balconet. Ja hem vist algunes pesqueres amb aquest nom. Aquí es tracta d’un davallador encinglerat. És nom de pescadors de canya. Parteix del mateix lloc que el que veurem seguidament* (referint-se al Pujador des Frares).

Na Grau. Nom d’una pesquera d’oblades, vers la paret divisòria de Tolleric i sa Torre. És la pronúncia llucmajorera, que sempre he sentit monosíl·laba, del cognom Garau. Té l’accés pel tirany des Balconet. Hi ha almenys vint minuts de camí per sobre un rocam del qual conec les dificultats per repetides experiències. A l’altura d’uns 10 m sobre la mar, hi ha un tros de paret que no deu tenir gaire més d’1 m de llargària. És la prolongació, sota les penyes de la frontera entre les dues finques, un poc desplaçada, respecte a la de dalt. El senyor Joan Fortuny, propietari de la part marina de sa Torre, duia les ovelles de Lofra a pasturar pel raiguer de les penyes de Pedrafort. Aquest paretó devia evitar la seva dispersió cap a Tolleric.*

D’aquest text podem sabre que per arribar a sa pesquera de na Grau, ho podem fer mitjançant es davallador encinglerat de es Balconet. Després de la feina de camp realitzada en aquella zona, he deduït que es Balconet  i es Pujadors des Frares són diferents maneres d’anomenar aquest antic accés a la mar i que una vegada assolida la part baixa es pot anar vorejant la mar en direcció a llevant fins arribar a la pesquera. Abans però, haurem transitat per indrets tan curiosos i interessants com ara es Riuet de Pedrafort o ses increïbles Pedreres de la Seu. Això sí, ens haurem d’armar de paciència, ja que aquest recorregut, no és cap camí de roses. Haurem d’anar superant immensos blocs de roques, botant amunt i avall, passant en alguns punts per sota grans fragments de roca que han quedat encaixats uns amb els altres, creant passos interiors per davall d’ells. També ens ajudaran a progressar en altres trams, una sèrie d’escalons picats condicionats pels peus i, als indrets més dificultosos, també per a les mans. Pot ser aquesta breu descripció d’aquest recorregut sia la que Cosme Aguiló apunta al seu llibre com:

…”Hi ha almenys vint minuts de camí per sobre un rocam del qual conec les dificultats per repetides experiències”…*

40

42

43

Al final en arribar a na Grau, podem observar la inversemblant paret, a la qual es fa referència al llibre. Personalment, em va semblar una mica estrany dur a pasturar ovelles en aquest indret, i encara em va resultar més increïble pensar que aquest paretó, devia servir per evitar la seva dispersió. La pròpia orografia del terreny, és prou esquerpa com per evitar la seva disseminació. Però bé, això no deixa de ser una més que modesta apreciació personal…

b2-Editar

Seguint amb aquest apartat d’interpretacions, que són fruit de la observació i el posterior raonament de la feina de camp realitzada, acabaré amb el següents dos noms de lloc, primerament:

Es Pas des Frare. Nom d’explicació desconeguda d’un davallador practicable, no solament des de l’aresta superior dels penyalars, sinó també des de la meitat del davallador que baixa per dins es xap de la Regana.*

A l’actualitat, una part del litoral de Tolleric, es troba poblat per la urbanització homònima. A la part més acostada al caire del penya-segat hi ha muntat una mena de complex hoteler que engoleix novament tota aquest redol. Tot i això, no han prohibit, de fet no podem fer-ho, l’accés a la mar fent servir es davallador des Torrentó. Pot ser sigui aquesta, altre cop, la causa que ha fet que tenint aquest altre accés tan proper i tan ben arranjat fins a la mar, hagin motivat la desaparició del pas des Frares. Sols és una especulació. Vaig intentar ubicar aquest pas, de fet, tal i com indica el llibre, vaig aconseguir assolir es Xap de la Regana més o menys per on vaig intuir que es podia trobar aquest lloc. El resultat negatiu quan intentava trobar alguna mena d’indici que m’indiqués que podia trobar-me en el lloc adequat i la manca de descripció del llibre, feren que desistís en el rastreig del mateix.

Ja per acabar, sols em resta corroborar l’afirmació que descriu Cosme Aguiló quan es refereix al següent indret:

Es torrent d’en Vaquer. Nom conegudíssim del curs hidrogràfic més important, no sols de sa Llapassa, sinó de tota la costa compresa entre es cap des Bancal (de Capocorb) i les proximitats d’Enterrocat; així i tot, però, torrentell discret, més popular entre pescadors de canya que entre mariners. Està molt encaixat, amb la desembocadura suspesa sobre la mar (n’hem vist el nom en els llocs anteriors). Tenia la certesa que l’elevat coll que forma no és accessible des de la mar, però un dels informants em diu que hi ha pujat diverses vegades.*

31

Durant la tasca de camp realitzada en aquesta contrada, he hagut de remuntar aquest breu curs hidrogràfic a la seva part final. D’aquesta manera puc afirmar el que l’informant va descriure dient que és possible sense excessives dificultats realitzar aquesta grimpada per dins aquesta desembocadura. És més, a la part alta hi vaig poder destriar la resta d’una mossa excavada a la roca a mode d’escaló per facilitar aquesta grimpada. Resulta curiós que només n’hi hagi una, fet que denota que aquesta opció no és massa coneguda ni emprada.

41

Fins la propera…

 7

 

 

* “La toponímia de la costa de Llucmajor”. Cosme Aguiló.


[1] “Entre el record i l’enyorança” Maria Antònia Salvà.

Anuncis