Etiquetes

209

Dins el meu particular periple que vaig iniciar fa un temps al litoral de Llucmajor, motivat aquest, per la inestimable tasca que Cosme Aguiló va realitzar i recopilar al seu extraordinari llibre “La toponímia de la costa de Llucmajor”, hi va haver un capítol que tot d’una em va cridar poderosament l’atenció. Tot plegat, ha fet decidir-me per dedicar un capítol a part a aquest interessant indret de la ribera del terme llucmajorer. Ja a les primeres pàgines del citat llibre, l’autor, esmenta un sector d’aquesta costa molt abrupte i, potencialment atractiu, per a culs inquiets com jo. A la seva introducció, ja hi vaig trobar motius suficientment estimulants que em feren obrir els ulls de bat a bat, estimulant i suscitant, una intensa atracció vers aquest indret en particular:

…”He davallat també a llocs tan perillosos com sa cova dets Ossos, Colombar, i s’Osca des Pi,…, Per contra, no he davallat a sa Sivina ni en es xap de la Regana, llocs que tanmateix he visitat nedant. I em falta coratge per a baixar en es Colom, es pas des Gat i, sobretot, en es torrentó de Llucamet. No he volgut transitar per aquests llocs tan esquerps i perillosos, que, tanmateix, conec des de la visió proporcionada per la comoditat de la navegació”…[1]

Més endavant,  a la descripció que l’autor en fa d’aquest sector marítim del terme llucmajorer, la següent aportació, va fer créixer encara més el meu interès cap aquest paratge:

…”Ses penyes de Llucamet. Immens espadat de caiguda ben vertical sobre la mar, de més de cent metres d’alçària, d’una bellesa increïble. És el sector més salvatge, no sols de tota la costa de Llucmajor, sinó de tot el migjorn de l’Illa. Gairebé tot el front d’aquestes penyes, salvant un lloc excepcional i extremadament perillós, és inaccessible des de terra. És la zona de més baixa densitat de noms de tota la ribera del terme. Els pocs que hi han arrelat són, quasi tots, posats des de la mar”…[2]

007(Foto 1)

Degut, entre d’altres arguments, a aquests preliminars, tenia moltes ganes d’anar a visitar aquest paratge tan suggerent i desconegut per a mi. La darrera motivació que feia augmentar les ganes d’una eixida per aquelles penyes, era el fet que l’autor també comenta a la seva introducció, de que no havia gosat encaminar la seva tasca de camp per aquells terrenys, i això em permetia anar a investigar una banda d’aquest litoral, de la qual, al llibre no es disposa de cap mena de descripció. La casualitat ha volgut que finalment aquest fet m’hagi permès poder fer una petita aportació al gran legat d’aquesta obra. Això és en definitiva el que a continuació intentaré exposar mitjançant aquesta nova entrada. Abans però, val a dir també que l’atzar i la casualitat han estat en aquesta ocasió els nostres companys de viatge, ja que, amb la poca informació que disposàvem, aquest factor es va posar de la nostra part i topàrem amb uns elements que desconeixíem la seva existència i que ens confirmaren que havíem transitat per un d’aquells passatges tan escarpats.

006(Foto 2)

Iniciàrem el nostre periple encaminant les nostres passes cap a aquestes penyes, després de superar la llera del torrent des Pou Salat (foto 2), havíem d’arribar fins al proper torrent, lloc en el qual s’iniciava una baixada difícil per tal de poder assolir la ribera. La descripció d’aquest indret és la següent:

Es torrentó des Moix. Torrent suspès, surt i molt encaixat, que assoleix una certa fondària.[3]

Es pas des Gat. Nom d’un davallador molt difícil que comença dins el llit del torrent suspès tot just descrit. Crec que sols és practicable amb l’ajut d’una corda. Pot fer referència a la dificultat de l’accés. Hom diu que es pas de Gat és la denominació del curs del drenatge.[4] (Foto 1)

014-Editar(Foto 3)

017(Foto 4)

Amb aquestes referències i contemplant l’immens espadat que se’ns obria als nostres peus, augmentava la perplexitat de pensar que a algú se li hagués acudit intentar assolir la mar des de aquell indret. Sobretot pensant en la comoditat d’altres davalladors molt propers que hi ha devora d’aquest indret. Però, si al llibre hi havia aquesta referència, precisament això era el que ens havia portat fins allà per veure el que ens trobàvem. D’inici, a la capçalera no vérem cap resta que ens indiqués on es podia subjectar una corda. Amb l’ajuda d’unes mates, n’ instal·làrem una i vaig aconseguir arribar a un replà (Foto 1).  Mentre anava a guaitar a veure si es podia continuar, en Toni havia començat a descendir pel costat dret (mirant a la mar) i li havia semblat veure un escaló picat. Al final, es va poder reunir amb mi sense haver fet servir la corda però, aquesta alternativa que havia fet servir ell, no semblava ser l’opció que anàvem cercant. El que aparentava ser un picat a la roca, al final, no ens ho va semblar, sobretot perquè durant aquest descens, no es va trobar amb cap altre resta ni signe aparent de que aquell desnivell es salvés per allà. A partir d’aquest ressalt, trobàrem una relleix molt curiós (foto 3) que ens va manar cap el costat esquerra fins a un darrer bot que en un primer moment ens va fer tornar enrere. A punt de partir, ja que no vèiem opció lògica per poder continuar, en Toni va anar a guaitar uns metres per damunt del lloc on estàvem situats i va veure possibilitats de poder continuar. Això sí, havíem de superar una petit contratemps, més compromès que dificultós, degut a la seva aèria exposició (fotos 4, 5, 6, 7 i 8). Una vegada aconseguirem passar aquest petit entrebanc assolirem la ribera marina. Des de el lloc on estàvem, i després de rastrejar aquella raconada, hi va haver un element que ens cridà molt l’atenció: la cornisa que ens havia manat fins aquí, semblava tenir continuïtat. Decidirem mirar de seguir-la a veure fins a on ens menaria. Al final, aquesta elecció,  fou la opció que ens va permetre poder topar i transitar per es Colom. Però tot això, noltros encara no ho sabíem.

036-Editar(Foto 5)

048(Foto 6)

047(Foto 7)

pano 1er. pas 2 - copia(Foto 8)

En el moment que decidírem recórrer i explorar les possibilitats de la cornisa, aquesta alternativa fou la opció que va captar la nostra atenció, deixant de banda la resta de coses que havíem vingut a cercar. Per tant, anar resseguint aquesta mena de balconet enlairat i llarguer, es va convertir en l’objectiu principal d’aquells moments i, en el motiu que va fer que tots els nostres sentits es centressin amb aquesta tasca. A mesura que avançàvem per sobre d’aquest escaló natural que la capriciosa natura va confeccionar enmig d’aquest immens espadat, creixia dins noltros la incertesa de sabre fins a on ens permetria arribar. A mesura que guanyàvem terreny i que comprovàvem que allò tenia continuïtat, ens anàvem animant més. Veure que després de cara raconada i de cada esperonet que ens impedia veure més enllà, la plataforma seguia, ens anava encoratjant. De tot d’una teníem la certesa interior de que allò, més prest o més tard ens portaria fins un carreró sense sortida i no ens quedaria cal altre opció que haver de desfer les nostres passes i donar per conclosa l’exploració sense cap resultat positiu.

098(Foto 9) 

Aquesta mena de terrasseta (foto 9, 13 i 16) que ens estava permetent transitar ben enmig de ses Penyes de Llucamet, semblava que ens convidava a resseguir-la. A moments havíem d’enlairar-nos una mica, a moments havíem d’enganxar-ne una altre una mica més baixa, i així, d’aquesta manera poguérem recórrer una bona tirada, això sí, ens topàrem amb una altre dificultat que ens va obligar, per precaució i seny, haver d’assegurar aquest pas (foto 10). Un cop superat aquest altre obstacle, encara poguérem avançar un bon tros, fins a un indret on la muntanya va dir basta (foto 14). Ja ens ho havíem imaginat al principi, però, ens havíem encalentit i animat tant, que volíem saber fins on ens menaria aquest improvisat periple. No quedava altre que tornar enrere, durant en trajecte havíem vist algunes petjades que ens podien indicar que en aquell indret s’hi havia desenvolupat alguna activitat en el passat, però ens faltaria poder saber-ne alguna cosa més de tot plegat. Els elements més evidents foren les restes de cartutxos que anàrem trobant molt repartits per tota aquesta terrasseta.  A dos indrets ens va semblar trobar restes de pedres col·locades, les primeres dins un petit enfony amb columnes (foto 11), i el segon, a la raconada d’una petita barbacana (foto 12). Què putes fa tot això allà? Diverses possibilitats, però pot ser que la solució d’aquests enigmes ja sigui massa tard  poder-ho descobrir…

109(Foto 10)

093(Foto 11)

157(Foto 12)

161(Foto 13)

151(Foto 14)

Ara, no teníem cap altre possibilitat que tornar per on havíem vingut (foto 15). Una ullada al mapa que fins ara havíem tingut oblidat, ens evidenciava que el nostre periple pel si d’aquest adust paratge ens havia portat a anar més enllà del lloc dit es Colom. Per tant, aquest fet ens podia permetre intentar esbrinar per on transcorria aquest indret. D’ell sols sabíem el següent:

Es Colom. La bravura dels penyalars de Llucamet s’allarga més de mig quilòmetre pel litoral de sa Llapassa. Davallador perillosíssim, conegut dels pescadors de canya, que es troba en un torrentell suspès.[5]

154(Foto 15)

122(Foto 16)

Aquesta minsa referència enmig d’aquell immens i esquerp penya-segat, era si més no com cercar una agulla dins un paller, però exhaurir les escasses possibilitats que aquell terreny ens mostrés, ens semblava millor alternativa que haver de desfer les passes fetes. Aquesta casualitat ens va menar de manera improvisada i atzarosa fins a n’es Colom. Les restes d’una mena de petit marge (foto 17) i l’irrefutable petjada d’un ferro inserit a la roca (foto 18) ens confirmaven que havíem topat. Un ressalt vertical amb restes ben evidents de picats a la roca (foto 21), ens corroborava la troballa. Aquest tram vertical el poguérem superar sense gaires dificultats grimpant per ell (fotos 19 i 20), sempre sol ser més bo de fer, pujar que davallar, entre d’altres coses perquè pots veure el que has d’anar agafant amb les mans i els peus. Just a dalt d’aquesta grimpada ens toparem amb una altre evident petjada que ens confirmava que per allà hi havien davallat: una altre estaca de ferro clavada a la roca (foto portada i 22) feia pensar que havia estat col·locada allà per permetre instal·lar una corda i facilitar així la superació d’aquest curt tram més vertical. Ens situam ara, en un indret on hi ha una esquifida barbacana (foto 23), al costat esquerra d’aquesta, una rampa senzilla i evident (foto 25), ens separa de la part alta del penyalar. Sembla ser que les dificultats han acabat i que podrem sortir per alt (foto 24). Efectivament, aquesta opció ens deposita en el lloc al qual fa referència el llibre: un torrentell suspès, darrera evidència de que acabam de transitar per dins es Colom.

169(Foto 17)

173(Foto 18)

191188

 

(Fotos 19 i 20)

182(Foto 21)

202(Foto 22)

221(Foto 23)

225(Foto 24)

Més o menys així ha estat com, de manera casual, hem pogut enllaçar aquests dos indrets situats a ses penyes de Llucamet, iniciant el nostre periple al pas des Gat i sortint per dins es Colom. D’aquesta manera podem també aportar i dir quins són els estris que els nostres avantpassats col·locaren en aquests recòndits indrets per tal de facilitar el seu transit. És aquesta una petita aportació al gran legat que el llibre de Cosme Aguiló ens ha deixat, i és també la evidència de que la informació recollida al llibre, per molt inversemblant que pugui semblar des de dalt de les penyes, és també certa. A banda d’això, no deixa de ser increïble que aquests esquerps paratges convidaren en el passat a algú a intentar cercar els punts més febles d’aquest abrupte espadat per tal de trobar una via d’accés a la mar, sobretot tenint present que no gaire lluny d’allà hi ha baixades més assequibles i lògiques. Modestament, em va sorprendre molt aquesta manera de voler complicar-se la vida per tal d’anar a treure un peix de la mar, si aquesta era la motivació principal d’aquests davalladors. I si el motiu era “anar de tabac”, encara més desconcertat i embadalit em quedo, ja que solament intentar imaginar com podia ser el periple de pujar els “bultos” per aquest esquiu terreny i, a més fer-ho generalment de nit, no em queda altre que fer créixer la meva admiració vers aquesta gent, amb la qual cosa, definitivament torno a pensar que, estaven fets d’una altre pasta, que es guanyaven ben bé el jornal i que no tothom podia traginar per allà.

Fins la propera…

224(Foto 25)

[1]La toponímia de la costa de Llucmajor. Cosme Aguiló.

[2]Idem anterior.

[3]Idem anterior.

[4]Idem anterior.

[5]Idem anterior.

Advertisements