Etiquetes

TORRE DE S’ESTELELLA – RACÓ DES LLOBETS

1-s'escui de sa torre

S’escui de sa Torre. Està davant sa torre de s’Estelella. Deu tenir uns 3-4 m d’alt i està unit a terra ferma a través d’un baixfons que potser els dies de bonança permet el pas d’una embarcació petita.*

2- sa cova foradada

2 - cova foradada (3)

Sa cova Foradada. Cova marina que surt a la part alta dels penyals a través d’un esbaldrec d’uns 6 m per 4 m. Aquest forat es troba a una distància del penya-segat estimable en uns 10 m.*

3 - es cap de sa paret

Es cap de sa Paret. El mot cap no es refereix aquí a ‘llengua de terra voltada d’aigua’, sinó simplement a ‘extrem’, perquè es tracta d’un mur de la possessió de s’Estelella que separa es pinar de sa Punta i es pinar Vei. No té l’aspecte de ser una paret gaire antiga.*

4 - barraca cala en paiàs

Sa barraca de Cala en Paiàs. Caseta de marès de planta rectangular, coberta a dues vessants. L’entrada, orientada cap a Cabrera, és a un dels dos costats llargs i té, devora, un finestró i un pedrís rudimentari.*

025009

032

Sa punta dets Agüions. Té una alçada mitjana d’1 m. El nom és per reaó de les petites crestes (agulles) que l’erosió ha fet en la duna fòssil. Sorprèn el fet de que no hi hagi afèresi en el mot agulló.*

031

Cala en Paiàs. Cala més grandeta que la seva veïna cala en Bassí, té les riberes de marès, aixecades entre 2 i 4 m. No té platja, però la mar hi sol amuntegar serres d’alga que tradicionalment eren aprofitades per a adobar les terres de conreu. Diuen que els carros hi anaven des de Llucmajor per a dins la finca des Pas, costum que, segons el parer dels informants, originà el nom d’aquesta propietat.*

046-Editar

Cala en Bassí. La ribera sud d’aquesta entrada de la mar és un pla inclinat que acaba just al mateix nivell de l’aigua, mentre que la del nord és més alta. Hi ha una mica d’arena gruixada. Diversos informants atribueixen la motivació al fet que la mar hi treu brutor, i el relacionen amb la paraula bací, ‘orinal’, cosa que deu tenir valor com a etimologia popular. Compartesc plenament la fonamentada opinió de l’amic Joan Veny, qui pensa que és la forma diminutiva d’un antropònim documentat a l’edat mitjana, el llinatge Bas, també present a aleshores a Llucmajor, que ha donat altres noms de lloc, com Binibassí (Sóller), cala en Basset i es puig d’en Basset (Andratx), etc., i potser, fins i tot, es Bassons (Campos), com diu J. Veny.*

pedrera cala en bassí

Nota: a la XX jornada d’antroponímia i toponímia (La Real 2007), Gabriel Alomar Garau i Bartomeu Clar Monserrat aportaren el següent article que podeu consultar en el següent enllaç. Recolliren, mitjançant entrevistes orals, un nombre important de pedreres d’aquest paratge. Una d’aquestes és la que aportat en l’anterior imatge recollida amb el nom de pedrera de Cala en Bassí.

054-Editar

Ses pedreres de cala en Timó. Mostren la petja d’una intensa activitat extractiva, de marès dolent, que molina fàcilment. Diuen que amb els materials que s’hi extreien es construïren totes les primeres cases de s’Estanyol.*

cala en timó-2

Cala en Timó. Més tost és un petit resguard.*

073

A la ribera de tramuntana hi ha moltes pedreres i un lloc arrecerat on segurament devien embarcar el marès que s’extreia de les pedreres veïnes. A la part de migjorn, dins la cala, hi ha moltes pedres caigudes. Hi ha suficient profunditat per a navegar-hi amb el llaüt.*

Nota: pel que fa a l’etimologia d’aquesta cala, Cosme Aguiló assenyala a la presència d’un fitònim. En aquest sentit, apunta a la planta Teucrium polium, coneguda a l’illa amb el nom de sempreviva i a s’Estanyol per herba de Sant Ponç. Ens fa constar que aquesta espècie és molt abundosa als voltants de la cala i que a Catalunya es coneguda amb el nom de timó.

123

Ses Dones Mortes. Popularíssima denominació d’una pesquera d’oblades, situada dins la raconada dets Observatoris. Els estrats inferiors de les roques són rogencs i s’alçen 1 m per sobre la mar. Els de dalt, més fluixos, se n’allunyen uns 5m. Són de marès i tenen una potència d’uns 5 m. No en coneixem la motivació, però els estanyolers vells havien sentit contar que dins aquesta raconada la mar havia tret cadàvers.*

099

Ets Observatoris. Són dues casetes de vigilància, d’una sola planta, cobertes de teulada i amb porxo d’enramada de pi, construïdes durant la Guerra Civil. Sembla que una era d’aviació; l’altra, d’enginyeria o d’infanteria.*

104-Editar

Nota: entre ets Observatoris i l’indret següent, es troba ubicat el far de sa Punta Plana, el qual no figura detallat en aquesta exhaustiva obra de recopilació. Cosa que m’ha resultada estranyà degut a la seva obvietat. Recercant informació sobre la seva construcció he pogut descobrir que és un far automatitzat que es va construir farà una trentena d’anys, és de suposar que no existia durant la confecció d’aquest recull i per aquest motiu no hi apareix recollit. En el següent enllaç, hi podeu consultar alguna dada més.

punta plana II-2

Sa punta Plana. Punta de marès, molt baixa, amb cocons i moltes pedrasses, totalment escombrada pels temporals marins.*

139 150-Editar

Es racó de sa Fauç. Està tancat per la punta Negra i la punta Plana, però no està gaire protegit dels temporals, perquè ambdues puntes tenen poca alçada.*

148 141-Editar

Sa punta Negra. Punta maressosa d’uns 2 m d’alçària, freqüentada sovint per les gavines, amb l’extrem esbaldregat i crivellat per l’acció de la mar. La coloració és la que el seu nom indica.*

167

165-Editar

164-Editar

S’escar d’en Giqueta. Antiga i bella construcció de marès, de planta rectangular, coberta per una volta rebaixada, també de marès. La mar arribar sota l’arc d’entrada, que és fet de peces de marès col·locades de pla. La construcció és mig aèria i mig excavada dins el marès. A la part més allunyada de la mar té uns bancs laterals que foren construïts en rebaixar el marès. No se serva memòria sobre l’any de la seva construcció, però se sap que va ser fet –així ho diu la senyora vella de s’Estelella- per un avantpassat que nomia Joan Puig Fullana.*

175

Sa cova Pudenta. Nom molt popular d’una cova natural oberta dins el marès. Pot tenir uns 5 m de llargària per 7-9 m d’amplària. El sòtil, ben pla, no s’alça més d’1 m sobre l’aigua, de profunditat escassa i desigual. L’entrada és protegida per una roca caiguda del penya-segat, que deixa obert a l’esquerra un pas de 3 m d’amplària, per on la mar deposita, de vegades, molta d’alga, que amb la putrefacció desprèn una olor forta, causa ineludible del seu nom. Així i tot, qualque vegada es troba ben neta i amb l’aigua transparent. Antigament agafaven gambes grosses.*

180

Es rentador de sa Senyora. S’anomena així perquè era el lloc on prenia els banys, vestida amb una llarga camisa, una antiga propietària de s’Estelella, molt alta, que nomia Margalida Pons Barceló. Morí vers 1945-1947. Els familiars la recorden amb el nom  de la senyora àvia Sala. Encara es veuen els escalons tallats dins el marès que facilitaven l’accés a l’aigua. Hom constata a través de la toponímia que altres senyores de possessions (s’Àguila, sa Torre, Son Verí) també eren afectades, durant l’estiu, de refrescar els seus cossos dins les clares aigües de la costa llucmajorera.*

184

Nota: a l’indret senyalat on hi ha d’haver es renatador de sa Senyora, per més que vaig cercar no vaig localitzar es escalons tallats dins el marès que facilitaven l’accés a l’aigua. Vaig localitzar una mena de rampa i una troneta amb un abocador ran d’aigua.

189-Editar

Es Barret des Capellà. Popularíssima denominació d’un escull, allunyat uns 6 m de la costa, amb forma de bolet, que no deu superar el metre. La part superior és encrestada de puntes esculpides per l’erosió marina. El nom es repeteix en el litoral de sa Llapassa i, per dues vegades més, a la costa de Santanyí.*

181

Ses casetes de sa Punta. Agrupació de cins cases, juxtaposades, del nucli primitiu de s’Estanyol. Són d’una planta, amb porxos davant les entrades i a una altura de 5 m damunt el nivell de la mar. Les façanes s’orienten cap a sa Colònia de Sant Jordi.*

194

Es cocó de ses Llisses. En realitat és el llit d’una pedrera de marès envaïda per la mar. No hi ha gaire més d’un pam d’aigua i està dividida en dues parts. L’aigua va de l’una a l’altra per una petita síquia. Antigament hi bromerejaven per agafar-hi llisses.*

197-Editar

S’<<avaradero>> de s’Estellella. Escar o varador força gran, construït vers els anys cinquanta. S´hi veu encara un gigre de ferro per a treure les barques.*

202

Ets escats de s’Estelella. Són dos escars situats vora ca na Cossi. A s’Estanyol, com a la resta del terme de Llucmajor, molta de gent ha substituït la paraula escat per escat. Entre els possibles motius, hom pot pensar en l’atracció del nom dels peixos del gènere Squatina.*

196

Ca na Cossi. És una de les cases velles del nucli de s’Estanyol, situada a sa punta de s’Estelella. Nom de l’habitatge més occidental d’un edifici allargat, cobert amb dues vessants. Aquesta casa era una espècie de botiga on venien les coses més indispensables. Entre els noms d’estanyolers que habitaven el nucli primitiu (es vell Titi, es vell Felanitxer, es vell Pascolet) he recollit el de sa vella Cossi. Era costum dels estanyolers anteposar el tractament vell/vella als membres de més edat de la comunitat, i no s’usava la forma sen, pròpia d’altres bandes de l’Illa com a tractament de professionals, possiblement no mariners.*

203

Es niu de Metralladora. Construcció defensiva situada a uns 4 m de la mar, edificada durant la Guerra Civil. Per aquest indret també creixia abundosament la rosella de la mar, que va ser quasi del tot esvaïda per un abús de recol·lecció.*

222

Ca na Rossa. Antiga barraca e pescadors enrunada que conserva parets de més de 2 m d’alçària. Està dividida en tres components i s’hi destria el portal de l’entrada i restes d’emblanquinat a les parets de l’interior. Es diu així per una dona que li deien sa rossa Revira. El malnom Rovira > Revira, tal com roure > reure.*

racó de s'arena-2

Es racó de s’Arena. Petit arenalet situat bàsicament dins Son Avall i parcialment dins s’Estellella.*

220

Es Bassal. Embassament de forma irregular i poca  profunditat que es forma a la desembocadura des torrent de Garonda. El migparteix el camí que va a s’Estelella. Tá un centenar de metres de diàmetre. És nodrit per les aportacions torrencials i pels efectes dels temporals marins, però s’eixuga durant els mesos d’estiu. És l’origen del nom de s’Estanyol, que ha esdevingut un pur fòssil, tal com passa a la comarca de Manacor.*

s'illo t 2-2

S’Illot. És una roca que no deu fer més d’1 metre d’alta, totalment plana i escombrada pels temporals de la mar. Deu tenir uns 30 m de diàmetre i cap a la part de xaloc té uns esculls petitets.*

238

S’escar d’en Roca. No hi va haver mai barraca. Encara es veuen vestigis dels parats i d’un mollet que el protegia per la part de llevant. Hi ha restes d’argagaire amb còdols incrustats. L’orientació és gairebé nord-sud. La barca quedava coberta per una enramada. Hom diu que va ser construït, juntament amb el viver, vers 1930.*

241-Editar

Es viver d’en Roca. Nom d’una construcció feta amb peces de marès col·locades de pla i coberta de bigues de formigó i corbades. La seva planta és la d’un trapeci de 3’35 m de base i 10 m de llargària màxima. L’espai útil només és una cambra rectangular d’uns 4’30 m per 2’25 m.*

244

La resta és ocupada per una proa massissa, protecció de l’edifici de l’acció rosegadora de l’onatge, que hi bat contínuament. És orientat de nord a sud, amb la proa enfilada vers el cap de Llebeig de l’illa de Cabrera. Era destinat a servir de lloc de conservació del peix. L’aigua de mar entrava per una síquia de la part de llevant, que té una resclosa feta amb una peça de marès de llivanya, plena de perforacions. Diuen que el construí un estiuejant ciutadà, propietari d’una fàbrica de mistos que, fa més de cinquanta anys, tenia una casa a s’Estanyol.*

261-Editar

Es mollet des Canons. Consisteix en un mur construït sobre la penya, adaptat a les sinuositats, al costat mateix de la mar, destruït parcialment per l’onatge. El pla superior, a nivell, es troba a 2’30 m de la mar. Alguna irregularitat de la topografia fa que a uns llocs sigui més alt o baix. L’alçada màxima és d’1,70 m. Segons els informants, fou construït vers 1949-1950 per a desembarcar-hi, primer, dos canons i, després, un tercer, procedents del vaixell Rei Jaume I, enfonsat a l’entrada de Cartagena. Els informants solen donar xifres sobre el pes que mai no coincideixen. El destí d’aquestes peces d’artilleria era el fort conegut militarment amb el nom de punta Llobera, que és la deformació del nom d’una pesquera des cap Roig.*

272-Editar

280

Es racó des Llobets.  Ocupa tota la façana marítima de la possessió des Llobets; d’ací la raó del seu nom. No té, doncs, res a veure directament amb el nom de llop. Deu tenir uns 300 metres de llargària. Tota la ribera és un roquissar que no s’alça més de dos metres sobre la mar i no és estrany veure-hi alga. Hi creix la planta Glaucium flavum, anomenada popularment rosella (roella) de mar. De la informació que duu el mapa Despuig (1785) podem deduir que el seu nom antic era es caló d’en Pastera.*

267-Editar

ANOTACIONS FINALS

Amb aquesta darrera aportació don per acabat el meu periple a peu per terres de la ribera llucmajorera. Potser més endavant pugui fer una nova contribució aportant imatges captades des d’una perspectiva molt diferent a les que he pogut obtenir durant el meu recorregut terrestre. Si tot va bé, tindré l’ocasió d’atracar-me a aquest bell litoral amb barca, amb la qual cosa podré acabar satisfent la inquietud personal de voler sabre com es percep un mateix trajecte contemplat des de una òptica totalment diferent. Però d’això, ja veurem que en surt…

M’agradaria acabar aquesta aportació agraint a Cosme Aguiló el gran legat recollit a la seva excel·lent obra. Ha estat un vertader luxe tenir aquesta magnífica guia que m’ha fet tenir els sentits ben desperts per tal de no perdre detall. Ara, pot ser estaria bé desglossar les sortides realitzades, el quilometratge recorregut, el temps invertit… però no ho vaig comptabilitzar. Tampoc em sap cap greu no haver-ho fet. Al cap i a la fi, el més important de tot és el gran bagatge recollit i l’experiència viscuda. Puc afirmar amb rotunditat que ha valgut molt la pena dirigir objectius i motivacions cap a altres territoris; a part de Tramuntana, sa roqueta té un enorme patrimoni i inacabables raconets interessants per anar a trescar. Vos puc assegurar que la recomanació inicial que fa l’autor al llibre:  …”és important esquinçar soles de sabata amb la mirada atenta”… ha estat una premissa sempre present que ha marcat el meu pas per aquestes terres solitàries i, a voltes, molt esquerpes.

Malgrat haver estat un periple que he recorregut en gran part tot sol, no puc deixar de dar les gràcies a aquells que han volgut acompanyar-me en alguns dels trams realitzats; als meus amics Vicenç Pizà i sobretot a Toni Josep, amb el qual vaig afrontar els trams que a priori semblaven més conflictius, agrair-los la seva companyia.

Ara em cal plantejar-me on acab fent l’ou…

Esper i desig que, a tots aquells que hagueu seguit aquesta mena de viatge virtual, hagi estat un periple entretingut i amè. Salut a tots i fins la propera…

* “La toponímia de la costa de Llucmajor”. Cosme Aguiló. Institut d’estudis catalans. Treballs de l’oficina d’onomàstica, II.

Anuncis