Etiquetes

b4

Sa Gúbia, és un cim bunyolí molt característic per la seva fesomia, les seves altives parets i el peculiar aspecte que presenta, han fet que des de temps enrere es comparés la seva aparença amb la de l’eina usada pels fusters per tal de llavorar la fusta. A l’amfiteatre que es forma entre les dues arestes que cauen a plom del seu cap cimal, és per on discorre la ruta de l’Àngel. Als inicis dels anys 80, aquesta zona contava solament amb la ruta oberta per Adolfo Gregorio, Luís Federico García (Fede) i Julio González l’any 1971, la qual, transita per l’estètic i atractiu esperó del vessant sud d’aquesta muntanya. En aquella època, existia també la variant d’entrada a aquesta via, la “Variant des colló perdut”, però, totes aquelles immenses i plombades parets estaven encara per explorar. Hi havia doncs, tot un món vertical intacte. Aquesta fou una de les raons per les quals dos joves, un madrileny,  Ángel Luís Muñoz  i, un mallorquí, Jaume Payeras, decidiren intentar obrir un nou itinerari pel centre d’aquest vast amfiteatre. A continuació, intentaré relatar com, durant l’estiu de l’any 1980, aconseguiren dur a terme aquesta activitat.

Via de l'Àngel

A la Mallorca dels anys setanta i vuitanta, existien diversos grupets, molt minoritaris, que es sentien atrets per les verticals parets mallorquines, moltes d’elles encara sense explorar. Tot i que l’any en el que succeeix aquesta obertura, ja s’havien dat unes passes molt importants dins el món de la verticalitat illenca, així i tot, encara hi havia bastant per fer i per aprendre. La realització del servei militar d’alguns personatges peninsulars que tingueren la mala sort d’haver de complir amb aquest tràmit obligatori a la nostra illa, motivà en moltes ocasions, l’aportació de sàvia nova als mallorquins. Molts dels avanços que ja es feien servir a la península, a Mallorca, encara no es coneixien, o no havien arribat. Ángel Luís Muñoz fou un d’aquests personatges que, degut als seus coneixements i experiència, va transmetre aquest bagatge alpinístic als mallorquins que compartiren cordada amb ell. És per això que, la iniciativa d’aquesta obertura va córrer a càrrec del madrileny. No va ser molt difícil convèncer a Jaume Payeras, que exercia d’amfitrió, i embarcar-lo en aquell projecte. En un principi, havien quedat  per anar a escalar la via Albahida a l’esperó sud de sa Gúbia, però, durant l’aproximació, una vegada hagueren superat el primer esperó que guarda el gran tresor ocult  de sa Gúbia: l’immensa i altiva paret que forma el colossal amfiteatre que dona nom a aquesta muntanya, el convidat peninsular, va poder comprovar l’enorme potencial d’aquest indret, i fou així com li va proposar a n’en Jaume d’obrir un nou itinerari. Segurament d’aquesta proposta nasqué el posterior bateig de la via, que porta el nom del seu promotor, malgrat que, com ja ha succeït amb altres noms de via, amb els anys, algunes d’elles, han variat una mica el seu bateig original. De la que avui ens ocupa, s’ha anat abreujant el seu nom acabant per imposar-se la denominació més usada de s’Àngel.

I del nostre amfitrió, que podem contar? Doncs, aquell estiu del 80, Jaume Payeras tenia 18 anys, havia començat a escalar feia poc temps i, com gairebé molts dels escaladors que sorgiren d’aquesta segona fornada, es va introduir en aquest món gràcies al G.E.M. (Grup Excursionista de Mallorca), entitat que aglutinava en aquella època a la gran majoria dels muntanyencs de l’illa. Ben aviat va destacar de la resta, conten d’ell que fou un dels principals promotors que va encapçalar el canvi de mentalitat que va rompre amb molts dels esquemes que marcaven l’evolució i la pràctica de l’escalada a Mallorca. Segurament el fet d’haver realitzat el servei militar a la península a la “Escuela Militar de Alta Montaña”, va ajudar a aquesta evolució. Tenia unes capacitats físiques i psíquiques increïbles per poder assumir empreses de gran envergadura, capacitats aquestes que, ben aviat feren que destaqués de la resta i es situés molt per davant dels altres (seis pelas).

Jaume Payeras

(Foto col·lecció Jaume Payeras. Entrenant-se a Porto Pí, inicis del que amb el temps ha esdevingut la modalitat del psicobloc)

Centrant-nos en la via que avui ens ocupa, aquesta s’enlaira seguint el traçat més lògic i evident que, vist des de abaix, permetia anar superant els trams més verticals, llisos i extraplomats que l’orografia d’aquesta enorme paret presenta. Aquesta era una de les qualitats que, els escaladors d’èpoques anteriors a l’actual, tenien: poder llegir i visualitzar el recorregut més lògic i evident que cada paret tenia. Aquest atribut, ara no és necessari haver-lo de desenvolupar; els itineraris estan marcats per les proteccions expansives instal·lades  a les vies, les rutes són generalment de caire esportiu, cercant com a meta final la superació d’itineraris cada cop més difícils, tenint com a objectiu final intentar depassar una graduació cada cop més exigent. Però abans, quan les regles del joc establertes eren altres, sabre llegir el camí a seguir i escollir bé l’itinerari abans d’enlairar-te a la paret, era requisit fonamental per poder sortir-ne airós. És evident que aquesta premissa, a voltes, podia sortir malament…

Els nostres dos personatges, saberen interpretar molt bé aquest recorregut i tenien bastant clar per on havien de tirar. Prova d’això és que en arribar gairebé al bell mig de la paret, al lloc on avui comparteixen espai la reunió 4 d’aquesta via amb la reunió 3 de la Princesa, ambdós, sabien perfectament que un cop arribats a aquell punt, havien de fer una travessia cap a la dreta per anar a cercar una fissura que els permetria seguir progressant. A posteriori, un altre dels il·luminats d’aquella època, n’Eduardo Moreno, va obrir en aquest punt una variant més directa i més evident, que també permet enllaçar amb l’itinerari original de la via. Amb el temps, aquesta travessia es va convertir en el pas clau de la via de l’Àngel. Per a alguns dels entrevistats, l’essència d’aquest recorregut clàssic és aquest flanqueig. Del lloc en qüestió, Jaume Payeras, em va contar que li va tocar justament a ell haver d’encarar aquella travessia. Com sempre succeeix, la primera vegada que t’enfrontes a lo desconegut, la percepció de la realitat és més viva i, moltes de les sensacions que es tenen en aquestes circumstàncies, es senten de manera diferent: tot pren un altre significat, s’engrandeix i la realitat  cobra una altra dimensió. Record que Jaume em confessà que per superar per primera vegada aquest pas clau de la via, ho va fer en A0, però que a les posteriors repeticions, sempre ho feren en lliure: ja ho diuen que la por en haver-la vista no és res. Catalogaren aquell indret del recorregut de Vè superior i, va quedar com el punt clau de la via.

005

Aquest traçat, ben bé podria catalogar-se com un punt d’inflexió dins aquesta recent, però intensa història de l’escalada mallorquina. La motivació que ajuda a reforçar aquesta afirmació, és el fet de convertir-se en l’itinerari que malgrat, va respectar i va seguir amb els preceptes establerts a l’hora d’obrir un nou itinerari; és a dir, obertura a vista des de abaix, progressió protegida amb claus, ponts de roca, arbres i mates, evitant al màxim la col·locació d’ancoratges expansius, elecció d’un itinerari que permetés progressar i a la vegada protegir l’escalada amb aquests mitjans amb l’objectiu final de poder sortir per alt, la via de l’Àngel, fou el primer recorregut que es va obrir amb peus de moix. L’aparició d’aquest nou material, fou per a molts un fet clau que marcà un abans i un després en el desenvolupament i progressió de l’escalada a l’illa. Ens trobam per tant en un període clau, en una època de mudança: es comença a substituir la bota rígida, element fins aleshores indiscutible, per els peus de moix; és una etapa de transició i de canvi. A més a més, en aquesta ruta es va donar un fet molt curiós que ajuda a relacionar aquest traçat amb aquest fet; durant la segona repetició de la via, els tres protagonistes d’aquesta repetició, Jaume Payeras, Eduardo Moreno i Miquel Riera, anaven cada un equipats amb diferents calçats: peu de moix, bota rígida i Kleta. Aquest fet ajuda a reforçar una mica més aquesta fase de transició, l’època de canvi que s’estava coent en aquells anys, de forma totalment involuntària, es vivia i es representava en aquella segona repetició. Per tant, amb els testimonis d’aquests protagonistes, podem ara anar fent una mena de cronologia aportant unes dades que ens ajuden a marcar i, ens indiquen aquesta transició. Pot ser no hi esteu tots d’acord, però a mi em sembla que aquesta via és un bon referent per fixar aquest període de canvi. Una mudança que no sols va venir propiciada per l’aparició de nous materials, sinó també per un canvi de mentalitat i per la recerca de nous objectius.

189

He tingut la gran sort de poder anar a recórrer aquest traçat, gràcies a Carles Gastalver, amic i company de professió, amb el qual,  en aquests moments també compartim torn de feina. El fet de coincidir al mateix torn de guàrdia, ha motivat que moltes de les converses mantingudes durant les llargues hores que completen la nostra jornada laboral, hagin estat omplertes xarrant d’escalada, imaginant-nos enfilats  a qualsevol dels itineraris ubicats al llarg de les nostres parets. En una d’aquestes converses va sorgir aquesta proposta. En Carles, porta al damunt un bon quilometratge de rutes clàssiques, realitzades tant a l’illa com a altres indrets, com ara als Alps; té per tant un llarg bagatge alpinístic, qualitat aquesta que marca i distingeix una mica als escaladors de caire més clàssic dels més moderns.  Podríem afirmar que pertany al selecte i reduït grupet d’escaladors illencs que a l’actualitat, encara s’engresca a enfrontar-se a aquesta mena d’itineraris. Poder recórrer aquesta compromesa ruta resseguint l’itinerari que es va encarregar d’encapçalar en Carles, em va permetre poder captar amb tranquil·litat moltes de les sensacions que em transmeteren els principals protagonistes d’aquesta via. Una de les coses que més em va cridar l’atenció, fou l’agosarat recorregut que segueix aquest traçat. Mitjançant unes marcades travessies a esquerra i dreta, els seus aperturistes, saberen llegir perfectament la paret aconseguint així poder superar de manera lògica i enginyosa l’enorme i característica balma desplomada que caracteritza aquesta immensa paret. Segurament aquesta feresta orografia feia desviar l’atenció cap a un altre costat als qui en aquells anys anhelaven poder obrir un nou itinerari en aquell indret, donant per inviable o impossible  qualsevol intent d’obertura per aquell redol. Malgrat tot,  Ángel Luis Muñoz i Jaume Payeras, s’hi capficaren i aconseguiren sortir-ne per alt, manifestant així, un calibrat sentit per sabre destriar el camí correcte i, certificant una gran autoconfiança, ja que sabien ben cert que aconseguirien passar per allà on tenien previst. Aquesta tasca la desenvoluparen durant un parell d’horabaixes, ja que per motius laborals, solament podien fer coincidir els seus moments d’esbarjo els capvespres. D’aquesta manera anaren obrint via, un dia aconseguien arribar fins un cert punt, allà, ho deixaven i davallaven per avall. En tornar-hi tornaven escalar el que ja havien obert i continuaven cap amunt des de el lloc que havien assolit la darrera vegada i, així fins que ja solament els hi quedaren els darrers llargs. El dia que aconseguiren sortir per alt, se’ls hi va fer de fosca i el retorn cap el cotxe fot tota una odissea.

melenas el angel

(Eduardo Moreno i Miquel Riera a una de les reunions de via de l’Àngel. Foto col·lecció Miquel Riera)

Per acabar aquesta aportació, m’agradaria compartir  un parell de dades curioses que he pogut recollir durant les entrevistes i consultes realitzades. D’una banda, em digueren que Miquel Riera pocs anys després de l’obertura de la via, s’encarregà de realitzar l’itinerari a pèl. Sobre aquesta qüestió el responsable d’aquesta feta, llevant-li una mica d’importància a l’assumpte, em confessà que va voler repetir la via auto assegurant-se, però que degut al traçat sinuós de la via, la corda li fregava molt per tot i era molt afanyós anar progressant, a més, haver de tornar a recuperar el material de progressió deixat a cada llarg de corda, va fer que acabés fart d’aquesta tasca. Fou així que se li va passar pel cap tornar-hi per repetir l’itinerari  sense cap tipus d’impediment, realitzant l’escalada en solitari sense cap tipus de protecció. No va tenir prou emocions aquell dia que decidí retornar al peu de la paret desgrimpant per la variant des Colló Perdut.

142-Editar-2

La darrera aportació que puc compartir sobre la via de l’Àngel té com a protagonista a Ramón Fernández Córcoles. Escalador i alpinista d’una generació posterior als primerencs, durant la seva etapa en actiu, va protagonitzar algunes obertures a diversos indrets de la nostra geografia com ara, el Puig de s’Alcadena, Pa de Figa de Son Torrella o a l’Entreforc, entre d’altres. També va participar a diverses expedicions a l’Himàlaia. Malgrat aquesta àmplia experiència, malauradament no pogué evitar el greu accident que patí en aquest traçat quan realitzava la seva segona repetició. Havia superat ja el tram clau de la travessia del cinquè llarg, encapçalava els primers metres de la sisena tirada quan, per motius que no recorda, es va embullar i va errar en l’itinerari desviant-se excessivament a la dreta de la ruta. Va poder col·locar una assegurança molt precària, era una protecció més psicològica que efectiva. Es va poder enlairar un parell de metres més quan va arribar a un carreró sense sortida en el qual no veia la possibilitat de poder desfer les passes fetes. Greu error. En aquells anys, aquesta era una de les màximes que existien: si no veus clar el camí a seguir, sempre has de poder recular. Veient que no podia tornar enrere, va notar com les mans i els peus s’anaven carregant molt i que ben aviat defallirien, no li quedava altre que forçar algun moviment més cap a dalt per veure si sonaria la flauta, però la flauta no va sonar i l’esclat fou monumental. La protecció que havia col·locat metres més avall no va aguantar la caiguda, fent que aquesta s’allargués uns quants metres més. Va caure fins gairebé l’alçada de l’anterior reunió, és a dir, pràcticament tot el llarg de corda que havien escalat abans. Va quedar una bona estona commocionat sense sabre on es trobava, quan es va recuperar, va tenir les forces suficients per tornar escalar el llarg que havia realitzat abans de la caiguda. Un cop a la reunió on li esperava el seu company de cordada Paco Trujillo, decidiren descendir, ja que, tenint en compte la poca experiència d’en Paco, era inviable que aquest, liderés els metres de recorregut que encara els hi mancaven per poder sortir per alt. L’atzar es va posar del seu costat i els va permetre assolir el peu de via mitjançant un descens totalment improvisat i fortuït.  A la part baixa es trobaren amb en Tòfol que els va ajudar i el va acompanyar fins a un centre sanitari. En aquesta ocasió, el desenllaç final d’aquesta caiguda fou favorable i no s’hagué de lamentar cap desgràcia personal.

b15

081

017-Editar

Com podem veure, moltes són les historietes i les batalletes que s’han anat succeint durant aquest curt espai en el que s’ha anat desenvolupant l’escalada a Mallorca. Gràcies a les converses i a l’intercanvi de mails, he pogut recuperar aquestes que us he contat aquí. De ben segur que n’hi haurà alguna altra per contar sobre aquesta via, però, és inviable poder parlar amb tothom. Esper i desig poder haver contribuït mínimament a recuperar part del legat dels nostres pioners.

Fins la propera…

PD: vull agrair a tots els entrevistats (Eduardo Moreno, Miquel Riera, Ramón Fernández Córcoles i Jaume Payeras la informació compartida per poder completar aquest article i, a Carles Gastalver, per encapçalar la cordada que em va permetre poder recórrer aquest compromés i històric recorregut)

Anuncis