Etiquetes

 

014

(En David arribant a la primera reunió)

La via “Embrujada”, és un itinerari situat a l’esperó de sa Gúbia que guaita sobre la immensa i espectacular paret oest d’aquest cim. No arriba doncs, a recórrer aquesta vertiginosa i plombada paret, però, podríem dir que és una mena d’espicassada o àpat d’entrada a la gegantina orografia que aquesta muntanya ofereix per aquest vessant.

El colossal esperó de sa Gúbia, a mesura que guanya alçada es va tornant més afilat i prim. El seu peu forma una mena de base sobre dimensionada, talment com si fos el punt de sosteniment d’una gegantina obra, on es recolza i aguanta la resta d’aquesta vistosa aresta. Aquesta particular fesomia ha afavorit la creació de diversos itineraris que solquen aquesta cantonada, podent iniciar els seus recorreguts a diferents indrets d’aquesta colossal base, encara que, a mesura que guanyen alçada i l’aresta s’aprima, totes les vies tenen la tendència a confluir i ajuntar-se a la part alta d’aquest caire. A més del primitiu itinerari de l’any 71, a l’actualitat, diverses rutes recorren i convergeixen a la part alta d’aquesta aresta, entre d’altres: “Variant d’es colló perdut”, “Quan es fa fosc”, “Supernova”, “Ley del deseo”, “Spits’n Giggles” recorregut aquest darrer una mica polèmic, ja que va engolir el recorregut original de la “Supernova”. També podríem afegir, no sé si us semblarà bé, la recent obertura de “Mongol exprés”, la via dels “Bombers”, la “nº 1” i la “Rosa dels vents” que, tot i no començar a la base de l’aresta, si que acaben confluint a la part alta de la mateixa.

b3 - copia-2

Centrant però, l’atenció amb la via “Embrujada”, aquesta, fou equipada per Marcos Velez i Jochen Tüffers a la dècada dels anys vuitanta, més concretament un 10 de maig de 1988. En aquells anys sa Gúbia es va convertir en una mena d’epicentre de l’escalada mallorquina. Allà s’hi reunien la major part dels escaladors illencs. No de bades, les vastes i altives parets d’aquest cim bunyolí, juntament amb les de l’altre costat del barranc (paret des Coloms), eren un dels millors escenaris en el qual els escaladors s’hi podien esbravar. Aquest excel·lent escenari pràcticament inèdit i ple de possibilitats, es convertia en el millor camp d’acció on poder desenvolupar la seva activitat. Als peus d’aquest amfiteatre hi instal·laren la seva particular seu social:  la plaça de sa Gúbia. Aquest indret, ubicat molt a prop dels bancs i la taula de pedra, es convertí en una immillorable sala de reunions des de la qual poder anar destriant i escollint els futurs nous itineraris. Unes rutes, la dels anys vuitanta, que marcaren una nova etapa dins el conjunt de l’evolució de l’escalada mallorquina.  “Excalibur”, “Why”, “Zaraguai”, “Chungui Chunguez”, “Polla Boba”, “Vitamina”, “Stricnina”… i, un llarg etcètera, són alguns dels referents creats en aquesta etapa. Carlos Raimundo, el desaparegut Pedro Juan Giménez “Curro”, Quique Bermejo, Alfonso Fitor, Lluís Valcaneras, Eduardo Moreno, els citats Marcos Velez i Jochen Tüffers, entre d’altres[1] són alguns dels protagonistes que destacaren en aquest nou període. Podríem dir que aquest indret bunyolí  es convertí durant uns anys en una segona part del que significà l’estructura de l’hotel de Monnàber durant els inicis d’aquesta història. Diferents interessos i mentalitats traslladaren aquell primitiu cau social ubicat als peus de sa Regana fins a la plaça de sa Gúbia. Em sembla un bon exemple gràfic de tot això, la imatge que teniu a continuació:

foto jochen

(Foto col·lecció Jochen Túffers. En aquesta imatge apareixen d’esquerra a dreta uns jovenets: José Garcia, Eduardo Moreno, Marcos Velez, Lluís Valcaneras, “el moro”, Carlos Raimundo, Luz i Alfonso Fitor)

En aquella dècada, es començava a popularitzar i ha imposar una nova forma d’entendre l’escalada. Poc a poc el concepte deportiu anava agafant adeptes i començava a arraconar la originària manera d’entendre i fer muntanya dels que primer gosaren enfilar-se per les diferents parets de l’illa. Aquesta nova mentalitat canviava la manera d’entendre i de fer escalada. Entre d’altres coses, es passava d’obrir a equipar. Aquesta distinció consistia bàsicament en despenjar-se des de dalt per tal de facilitar la tasca de protegir i col·locar proteccions fitxes en un itinerari. D’aquesta manera la via quedava equipada, podent així realitzar una acció que fins aleshores estava prohibida: l’escalador podia caure!!! Els passos claus de les vies solien quedar ben protegits, fent servir spits o burils. Hi va haver llocs en els quals es col·locaren dos burils junts amb la intenció de reforçar la seguretat en aquell punt crític de la via. Tot plegat, permetia a l’escalador poder afrontar amb garanties els passatges decisius de les noves vies que durant aquell període anaren sorgint. A més també, aquesta nova mentalitat permetia poder assajar les vies amb la corda passada per alt. Eren els inicis del que coneixem per provar una via, per tant, es permetia i era lícit poder assajar els moviments d’una via tantes vegades com un volgués. D’aquesta manera s’eliminava la part estressant i psicològica d’haver d’afrontar un pas sense conèixer-lo, l’escalador podia enfrontar-se a un passatge difícil sabent com era, on havia de col·locar els peus i les mans i, a més, sabent si estava a l’alçada del mateix. Tots sabem que, la diferència entre anar a vista i realitzar un pas amb els moviments estudiats, el resultat final, és molt diferent. Per tant, els canvis conceptuals que l’escalada deportiva portava inherents, durant aquells anys, es començaren a implantar a l’illa. Jochen Tüffers i Marcos Velez equiparen aquest itinerari seguint aquesta nova mentalitat  que s’anava imposant. Fent servir la via “Supernova” aconseguiren enfilar-se fins un punt des de el qual, podien rapelar i col·locar les proteccions a aquesta nova línia que varen veure des de abaix. Una paret sense cap via en la que semblava que a la part alta hi havia una roca de bona qualitat que tenia molt bona pinta, foren alguns dels motius que els impulsaren a equipar aquest itinerari. Una vegada instal·lades les cordes a dalt, es posaren a fer feina plegats, burilaren i netejaren el recorregut  i, en dos o tres dies tingueren la via enllestida. El resultat fou un itinerari de tres llargs que, a la tercera tirada, s’unia amb la via “Supernova”. La seva intenció era continuar cap a dalt equipant un llarg o dos més,  però el projecte no va fructificar i al final la via es va quedar sols amb tres llargs. A l’actualitat, es pot enllaçar aquesta via amb l’itinerari “Spits’n Giggles” realitzant els dos darrers llargs d’aquest últim itinerari, podent així, arribar fins a la darrera reunió de la via “Albahida”. En aquest punt, es pot escollir entre, acabar escalant tota l’aresta realitzant la darrera tirada d’aquest itinerari clàssic, o bé, finalitzar l’ascensió i muntar la davallada podent fer servir diferents alternatives. Si es decideix baixar usant la ruta d’ascensió, és necessari portar corda de vuitanta metres. Si teniu una de setanta com era el nostres cas, haureu de fer alguna que altra filigrana per poder enllaçar ràpels, opció aquesta, no molt recomanable.

b2-Editar

015

022

(A la segona reunió)

A l’actualitat la via “Embrujada” fou reequipada amb parabolts inoxidables. Els culpables d’aquesta desagraïda i poc freqüent  tasca foren Isidre Bisbal i Dereck Watson, labor que realitzaren  durant el mes de juny d’enguany. Feren servir el material que en els darrers anys la federació sol destinar a aquesta tasca, recuperant així de l’oblit una molt bona alternativa per poder recórrer l’estètic i característic esperó de sa Gúbia. Amb aquesta ingrata iniciativa, segurament aconseguiran atreure a més d’un client que s’interessarà per aquest desaparegut i poc freqüentat recorregut. Essent sincers, aquesta labor de reequipament, ha estat la culpable de que em fitxés en aquest itinerari.

isidre-2

(Foto col·lecció Isidre Bisbal: part de la ferralla recollida)

La meva proposta fou recollida novament per en David Bernal, el qual, li va semblar bé tornar fer cordada amb mi per anar a realitzar aquest itinerari. Darrerament en David, per motius familiars, està més centrat amb el bloc que no amb l’escalada amb corda, a pesar d’això i del fet de canviar radicalment d’activitat, tornarem a gaudir junts de realitzar un itinerari d’aquestes característiques. Tornant una mica la vista enrere, tan ell com jo, ens iniciàrem dins el món de la muntanya gràcies al nostre pas pel club d’esplai del nostre barri, a sa Indioteria. Jo vaig descobrir aquest món degut als meus monitors i, casualitats de la vida, al voltants dels anys 1993-1996, em va tocar a mi ser el monitor d’en David. Segurament, fruit d’aquella relació, va ser on va començar el vincle d’en David amb la muntanya, ben igual que em passà a mi temps enrere. Passats molts anys de tot allò, és per a mi molt gratificant poder tornar a rememorar part d’un passat una mica llunyà. Vaig poder comprovar com, malgrat el pas inexorable del temps, hi ha vincles que segueixen vius. Esper i desig que no sigui la darrera…

078

Per acabar, m’agradaria expressar també la meva enhorabona, tant als equipadors Marcos Velez i Jochen Tüffers, com als seus reequipadors, Derek Watson i Isidre Bisbal, l’excel·lent tasca realitzada. Als primers, per sabre veure i destriar entre tot aquell extens mar de roca, un itinerari molt estètic i espectacular i, als segons, la seva ingrata labor recuperant de l’oblit aquesta via que vos recomano aneu a escalar-la perquè no vos decebrà.

Fins la propera…

006

034

b1-Editar

(En David iniciant la segona tirada)

[1] Demano disculpes a tots aquells que he deixat  sense anomenar i pensen que també foren protagonistes d’aquesta etapa de finals dels anys vuitanta. En tot cas, si algú de manera cordial i desinteressada vol fer-me alguna aportació, no tindria cap inconvenient en modificar aquestes dades. Aquesta informació la vaig arreplegar dels croquis que disposo d’aquella època, som plenament conscient de que no els tinc tots, i aquesta és la raó principal del perquè vaig confeccionar el llistat que llueix el present article.

Anuncis