Etiquetes

L11-Editar

(Onzè llarg)

Han hagut de passar un grapat d’anys per a què algú es tornés a fixar en les esquerpes i verticals parets de la serralada del Cavall des Cavall Bernat. En aquesta ocasió, han estat els catalans Adrià Chueca i Ricard Darder els qui posaren peus a terra a la nostra illa amb la ferma intenció d’intentar obrir un nou itinerari en aquest espectacular indret de la nostra geografia.

006

Aquesta peculiar serralada no deixa indiferent a ningú. Faré servir les encertades paraules que els germans Sastre utilitzen a la seva interessant i extensa obra “Mallorca vora mar” per a presentar aquest crestam tan esponerós:

…”És una serralada llarga i esquerda, d’uns tres quilòmetres i mig d’extensió, caracteritzada per una successió de cornalons, crestes, colls i penya-segats de més de 300 metres, els quals cauen a plom sobre la mar. Els punts culminants són la Talaia Vella i el Cavall Bernat (356 m), un esperó monolític que reprodueix de bell nou el conegut topònim aplicat a penyals semblants”…[1]

Doncs en aquest segon punt culminant que, segons les cartografies consultades, l’alçada va fluctuant des de els 349 m. fins als 360 m., els nostres amics catalans ens han deixat un espectacular itinerari, exposat i sinuós, com bé anoten en la seva ressenya. De la mateixa manera i a mode anecdòtic, diverses i variades són les teories que atribueixen l’origen del topònim. Uns autors citen i apunten en la mateixa direcció que anoten els germans Sastre, emperò, sobre aquesta serralada he sentit altres versions més audaces i curioses com ara la formació en un dia molt concret de l’any, d’una ombra en forma de cavall. Sigui com sigui, avui estam aquí per parlar de l’escalada realitzada per aquests dos catalans, enamorats de la nostra illa, els quals, ens han lliurat aquesta “Set de sal”, per a què els més agosarats s’animin a fer-hi un tomb.

010-Editar

La cronologia d’aquesta mena d’odissea fou més o menys així:

Vaig conèixer l’amic Ricard fa un temps de forma virtual gràcies al blog. Passejant-se pel fastigós i a voltes inútil món d’internet, va ensopegar de forma fortuïta amb sa tracaladadepassos. Es veu que li va cridar l’atenció el que deia i el que mostrava i es va possar en contacte amb mi. Des d’aquella vegada, hem fet amistat i hem mantingut el contacte mitjançant les noves tecnologies. La veritat és que ha estat un encert trobar-se en el camí. Ens coneguérem de manera presencial, en una anterior visita en la què juntament amb el seu germà, vingueren a recórrer tota la serra de Tramuntana per camins i paratges propers a la mar. En aquesta segona ocasió, el seu company de viatge ha estat, l’amic Adrià.  La seva amistat ve una mica de lluny i malgrat la diferència generacional que existeix entre ells, formen una cordada sòlida que ha anat obrint moltes i variades rutes, sobretot a la geografia catalana. La predilecció per l’escalada tradicional, és un lligam que també els uneix i marca la seva trajectòria. Sempre han fet conya de la seva relació tipus tiet/nebot, dins la qual al nebot (n’Adrià), li sol tocar pringar al llargs més punyeteros i al tiet (en Ricard), li pertoca actuar als moments en els que s’ha de posar el seny i l’experiència.

Fetes aquestes esquifides presentacions, toca centrar-se una mica en l’activitat:

Més d’un any després, ens retrobam a la Cala de Sant Vicenç. Havien llogat una embarcació per a què els portés fins a peu de via. En Ricard m’havia animat a acompanyar-los amb l’embarcació. Fou una trobada força ràpida amb el temps just per saludar-se i intercanviar un parell de paraules. Molt a prop dels Farallons del Cavall Bernat, desembarcaren, els ajudàrem a descarregar els tres voluminosos fardells que portaven, ens despedirem i els hi desitjàrem molta de sort. La veritat és que des de la mar, aquella immensa paret del Cavall Bernat impressiona. Abans de desembarcar, feren una ullada a la paret per tal d’escollir un itinerari que els hi permetés sortir-ne airosos. Tot i això, em sembla a mi que una vegada ficats enmig d’aquella vertical timba, anaren progressant pels llocs on intuïren que es podia anar ascendint de la millor manera. Aquest enorme espadat, ja fou escalat anys enrere per la cordada mallorquina formada per Miguel Àngel Huelmo i Joan Riera. Temps més tard, en Joan acompanyat pel seu cosí Tolo Quetglas, realitzaren la segona i, pot ser única repetició. D’aquestes ascensions, poca cosa he pogut sabre, ja que de les converses mantingudes amb en Joan, ell em confessà que en tenia un record un tant difós. El que si recordava era que no aconseguiren sortir per la part central de l’esperó, si no que sortiren al coll que es forma al costat esquerra d’aquest esvelt monòlit.

costeta-2

La “Set de sal”, com bé es pot apreciar al croquis, també acaba en el citat coll, per tant, una sortida directa siria pot ser el repte per a futures cordades. En Joan ja m’ho va advertir, el darrers llargs, si es volgués sortir ben dret al cap cimal, es convertirien en uns llargs d’artificial molt meritoris. Cal anotar que els metres finals d’aquest cim són lleugerament extraplomats…

Retornant a la crònica, prop dels Farallons quedaren n’Adrià i en Ricard. Sota ells tenien molta aigua i, per damunt ells, 350 metres de paret vertical.

L8-3

(Al vuitè llarg)

Al capvespre vaig rebre un cridada, era en Ricard. Sols tenien un telèfon mòbil i amb molt poca bateria (se li havia oblidat carregar-la al vaixell camí de Palma). Intercanviàrem molt poques paraules, ben aviat es va tallar la comunicació. Ja m’ho havia advertit. La situació era la següent: havien previst que podrien sortir per alt el mateix dia, així que sols agafaren el menjar i l’aigua justa per a una jornada, calia alleugerar pes. Però els càlculs els hi fallaren. Creia que es trobaven a uns 250 metres, havien acabat l’aigua i sortadament trobaren una petita balma dins la qual decidiren fer nit. Vaig entendre que al dia següent sortirien per alt. Aquestes atípiques setmanes que hem patit amb unes temperatures més elevades de lo habitual, foren unes condicions perfectes per a què poguessin vivaquejar a pèl enmig de la paret sense haver de patir molt de fred. Vaig intentar tornar a contactar amb ells però fou impossible. Així que al dia següent ho vaig fer venir bé per poder partir cap a la Serra des Cavall Bernat. La meva intenció era anar fins al cim, aprofitaria el viatge per carregar la motxilla amb menjar i beguda. Si hi havia sort i podíem coincidir dalt del Cavall Bernat, els hi portaria una mica d’avituallament que, de ben segur els hi aniria molt bé i, aprofitaria també, per celebrar amb ells el cim. Al final, no fou possible. Vaig assolir el cim i no els vaig localitzar visualment, per telèfon, també fou impossible. Vaig pegar uns quants crits i de sobte vaig escoltar que em responien. Tenia la sensació d’escoltar-los molt avall, vaig pensar que a lo millor, havien decidit baixar per recollir queviures i aigua. Pot ser haurien deixat cordes fitxes i després de recuperar forces tornarien a pujar fins on ho havien deixat i seguirien amb l’escalada. No podia perdre molt més temps allà dalt, així que sense sabre ben bé que havien fet, on estaven i quines eren les seves intencions, vaig haver de tornar cap a casa. No m’inquietava gaire la seva situació perquè sabia que si no havien tingut cap ensurt, eren plenament autosuficients. Vaig pensar que, més prest o més tard, sabria noves d’ells…

DSC02312

(Al bivac improvissat)

I així fou, devien ser prop de l’1 i mitja de la matinada, sonava el meu mòbil i rebia el següent missatge:

…”Hem sortit de nit. Molt heavy. Sense menjar ni aigua en 24 h. T’hem sentit pel matí. Ara al port de Pollença fent birres. Te truc demà. Grasis tio, ets un bon amic”…

Vaja odissea vaig pensar jo, però bé, ho han aconseguit. Aquests putes catalans vaja collons!!! i em vaig dormir pensant en el Cavall Bernat i en l’aventura que aquests dos tipos havien viscut.

El resultat de tot el teniu a la següent topo.

toposetdsal-xica

Un dia després, ens retrobarem i degustant l’excepcional formatget que l’amic Adrià havia portat, hem pogueren relatar millor la seva aventura. Altre cop, havien calculat  malament i, des de el bivac fins al cim, sense menjar i sobretot sense beure, se’ls hi va fer una mica més dura l’escalada. N’Adrià em confessà que s’havia deshidratat molt, fins i tot hi va haver una ocasió en què es creuaren amb un petit regalim d’aigua i, passant la llengua per la roca, va aprofitar per assaciar una mica la sensació de sequedat que portava. De tota aquesta peripècia i, sobretot d’aquesta circumstància en què, tenint tan a prop l’aigua de la mar que els hi enviava aquella brisa plena de salabror, tingueren realment la sensació de patir set de sal…

setdesalB

Fins la propera…

 

[1] “Mallorca vora mar. Marines de Tramuntana”. Joan Sastre i Vicenç Sastre. Edicions La Foradada. J.J. de Olañeta , Editor. Any 2003.

Advertisements