Etiquetes

 

morgue

 

 


Stitched Panorama

 

La Morgue és una via situada a la zona d’escalada de sa Gúbia, comunament denominada així a tota l’àrea que abasta, no solament les parets d’aquest vertical puig, sinó també les dels seus  cim veí de Na Falconera. El vessant sud-est d’aquest darrer cim presenta unes plombades parets que també atragueren l’atenció dels escaladors. Coneguda i més divulgada entre el col·lectiu com a paret des Coloms, és en aquest indret on es troba emplaçada la nostra protagonista d’avui.

 

IMG_20141030_153037-2

Era una via que restava en l’oblit fins que fa relativament poc temps, Domingo Ledesma, Joan Simonet i Miki Palmer, s’han encarregat de rescatar-la de l’anonimat en què havia caigut. Gràcies a la seva ingrata labor, seu ha estat el reequipament, d’aquesta manera, han aconseguit tornar a popularitzar aquest elegant i bell itinerari. Aquesta era una de les primeres vies que es va equipar en aquest sector. A finals de la dècada dels anys setanta i principis del vuitanta, hi va haver una mena de revifament i de canvi en el món de la verticalitat mallorquina. Com ja hem comentat en anteriors aportacions, sa Gúbia es va convertir en aquells anys en el centre neuràlgic d’aquest canvi, o almenys en fou el promotor. La popularització de l’escalada esportiva anava en augment i les mentalitats, objectius i maneres de fer, es començaven a notar, plasmant aquesta nova corrent en l’obertura dels nous itineraris. La via que avui ens ocupa, n’és un clar exemple. Es cercava un itinerari que, malgrat tingués un recorregut lògic, anava a cercar el repte de la dificultat i es protegia la via mitjançant unes proteccions que es deixaven fitxes a la paret. Si l’escalador que obria el recorregut ho trobava adient, foradava la roca i ficava algun expansiu. El que avui es considerat com un itinerari semi-equipat amb proteccions precàries, en aquells anys, era considerat com una via perfectament enllestida i a prova de bombes. Bona prova d’això, es pot percebre a l’expressiu croquis que n’Eduardo va fer per a l’ocasió. El fet de foradar la roca per emplaçar-hi algun expansiu, no representava cap taca dins l’expedient alpinístic. Ja no se’n feien creus ni representava cap problema, començava a ser una pràctica habitual i era assumida amb normalitat dintre del col·lectiu. Es començava a imposar com a objectiu principal mirar d’aconseguir realitzar l’itinerari sense caure forçant la dificultat. El que ara coneixem com encadenar la via. La corrent deportiva anava guanyant terreny.

La Morgue, juntament amb altres traçats propers com són Amor Brujo, Danzomanía o la Papá Moreno, fou un dels primers recorreguts que s’equiparen en aquesta interessant i pròspera paret. Va veure la llum de la mà d’un personatge important d’aquells anys i que encara segueix en actiu donant guerra: Eduardo Moreno.

N’Eduardo fou un dels principals impulsors d’aquesta nova corrent. Basta posar una mica d’atenció als croquis de finals dels anys setanta i principis dels vuitanta per poder comprovar que  el seu nom apareix a moltes de les vies equipades en aquells anys. Fou indiscutiblement un dels principals precursors d’aquest canvi, tant generacional, com de mentalitat. A més de la seva faceta d’aperturista, acompanya el seu expedient la realització d’un interminable nombre de vies de dificultat. Sens dubte fou un dels galls dins el galliner. Personatge senzill i discret fou també, un dels referents de l’escalada mallorquina durant un bon grapat d’anys. La seva petjada, com ja he dit, és ben evident i ha quedat reflectida i ben repartida per tota la nostra geografia.

IMG_20141222_112825

Vaig conèixer n’Eduardo per primera vegada de forma casual al voltant de l’any 86-87 gràcies a l’amistat que m’unia amb en Roberto Sánchez. Aquest darrer fou un altre dels principals escaladors mallorquins que durant la dècada de finals del noranta i principis del dos mil s’enfilava per els traçats més exigents que ja existien a l’illa. L’extraordinària progressió d’en Roberto, va fer que anés ampliant horitzons. Arrel de tot això, era inevitable que arribés a contactar amb algun dels escaladors punters de l’illa. Fou gràcies a aquesta amistat com vaig poder conèixer a n’Eduardo. Vaig quedar embadalit veient la facilitat que tenia de pujar cap amunt, semblava que això d’escalar, s’havia inventat pensant en ell. Gairebé quasi trenta anys després, n’Eduardo conserva l’esperit i la mateixa imatge que record d’ell d’aquella primera topada. Malgrat que els anys no solen perdonar, a molts ens agradaria tenir la vitalitat i el carisma que se’ns dubte encara posseeix n’Eduardo. Em semblava adient intentar destacar la seva figura i la seva labor abans de citar alguns dels detalls interessants que sobre aquesta via em va contar el propi autor. Com bé m’assenyalà, la Morgue fou una més de les primeres vies que s’equiparen a la paret des Coloms. No té gaire misteri la seva obertura, simplement, durant aquest període d’expansió, aquest traçat fou un més dels qui s’equiparen durant aquella època seguint segurament, un ordre lògic pel que fa elecció de l’itinerari més evident i lògic. El seu nomenament, en un principi, no va tenir cap motiu especial. Malauradament fou una mena de premonició, ja que anys més tard, hi tingué lloc un fatal i desgraciat accident. L’any 85 la cordada formada per Tolo Quetglas i Albino Rebon es disposaven a fer una de les primeres repeticions, durant el transcurs d’aquella activitat, Albino Rebon va sofrir un malaurat contratemps degut al qual hi perdé la vida. Diverses són les contarelles que sobre aquest accident he sentit contar, al final, m’he estimat més no voler remoure velles ferides i simplement he volgut fer aquesta anotació. Cal recordar que el nom d’aquest escalador ha quedat fixat en la memòria col·lectiva gràcies a l’itinerari que li dedicaren al Puig de s’Alcadena just al costat d’un altre dels epitafis a la roca que tenim repartits per la nostra geografia. Si vos fixau al croquis original hi apareix un petit poema dedicat a Albino que fou inserit després de l’accident.  El dibuix és un gargot fet a una fotografia que Ramón Córcoles va fer d’un escalador, encara en actiu, anomenat Jaime Orive Chochin, que en aquells anys era un dels escaladors més punters de l’època.

Tot i això, aquest itinerari, com bé he anotat a l’inici, va caure completament en l’oblit. Segurament el seus primitius i vells ancoratges, no convidaven gaire a la seva ascensió. D’aquest fet se’n va dar compte el principal promotor d’aquest reequipament, en Miki Palmer quan, escalant a finals de l’any passat a sa paret d’es Coloms, va poder comprovar aquest fet. Això, juntament amb una petita batalleta personal que en Miki tenia d’antany amb aquesta via, el feren embarcar-se en aquesta ingrata labor. La seva proposta fou acceptada ràpidament per Joan Simonet i Domingo Ledesma. Els tres es posaren a fer feina en l’intent de tornar a posar a aquesta via en circulació. La seva tasca, ha estat ben arribada amb rapidesa. Bona prova d’això són les nombroses visites que des de el seu reequipament ha sofert aquesta via. Després d’enllestir els temes burocràtics amb la federació, s’afanyaren en aquest reequipament i en dos dies ho tingueren enllestit. La laja suelta que apareix d’aquesta manera detallada al croquis original, tingueren la precaució de reforçar-la amb sika, substituïren els burils vells que protegien la via per parabolts inoxidables de mètrica deu, aconseguint així recuperar aquest antic i recomanable itinerari. D’aquesta manera, en Miki, ha aconseguit també poder-se llevar una vella espineta que tenia clavada amb aquesta via.

Per tot plegat, sols resta agrair a tots la feina feta!!!

 

IMG_20141030_152322-2

IMG_20141222_115650

 

 

 

 

 

 

 

 

 

IMG_20141222_115700

A n’en Toni i a mi se’ns va presentar l’excusa perfecta per poder anar a estrenar la recent corda que en Toni havia comprat. L’interès que suscità aquest reequipament juntament amb el fet de poder realizar una activitat curta que ens permetia compaginar oci amb obligacions, fou el detonant que ens convidà a fer-hi un tomb.

IMG_20141222_113039

 

 

Fins la propera…

 

 

Anuncis