Sa “Socu”, amb els anys, s’ha convertit amb sa “normal” des Pa de Figa de Son Torrella. Normalment, el primer itinerari que recorria una paret ho feia pel lloc més  lògic i assequible. No és el cas, perquè la primera cordada que aconseguí superar aquest immens pany de roca fou la formada per Guillem Martí i Bernat Torres l’any 1974. Després de les vicissituds ocorregudes un any abans per la conquesta d’es Frare, l’objectiu es traslladà a fer la primera ascensió al Paredon. Es veu que no destriaren el millor itinerari, de fet algun croquis de l’època marca un rappel a mitjan paret, cosa que fa pensar que escolliren malament i arribaren a un lloc en què les dificultats superaven les seves expectatives. La situació s’hagué de resoldre endreçant de bell nou l’itinerari. També és molt simptomàtic veure un A1 i un A2 a la segona tirada. Tot plegat deixà un primer recorregut força exigent per a les properes cordades. Però una gran paret com aquesta ofereix moltes altres possibilitats d’ascensió. És així que l’any 1980 la cordada formada per Àngel Luis Muñoz i Tolo Quetgles obriren aquesta via que, com ja hem dit, ha acabat essent la més freqüentada per escalar aquest massís petri.

 

 

 

 

 

 

 

La parella que obrí l’itinerari, és una colla accidental, motivada pel fet de que el primer arribà a Mallorca per complir amb els deures militars. Durant la seva estada a l’illa, es veu que no va perdre el temps i, a més de la via en qüestió al Paredon, deixà la seva empremta en altres indrets de l’illa. En Tolo Quetglas pertany a la nova fornada d’escaladors mallorquins que als inicis dels anys vuitanta començaren a despuntar de la resta, agafant el relleu als pioners. D’aquesta simbiosis nasqué el nou recorregut. Com a dada curiosa direm que el bateig de la via es deu al fet de que Socuéllamos és la localitat natal i el malnom del foraster.

L’itinerari, tot i ser un recorregut més dolç que el de la GEM, no deixa de ser un trajecte clàssic a una gran paret. Existeix la possibilitat d’embarcar-se, sobretot a la part final. De fet, gosaria dir que algunes de les ressenyes existents no s’ajusten gens a la realitat i marquen la sortida a l’aresta cimera de diverses maneres. He d’advertir que el croquis que he adjuntat marca el recorregut que noltros seguirem, per això, les reunions no ajusten a les ressenyes. Un poc més amunt de mitjan paret, existeix un tram molt fàcil, gairebé es progressa caminant. En aquest punt és on la paret et permet escollir diferents opcions d’assolir l’aresta cimera i, on sembla ser que cadascú tria per allà on millor li va.

Els sis primers llargs (que nosaltres reduirem a 4) són els més evidents i bons de resseguir. Existeix la clàssica travessia de la part d’abaix que, segons com l’hagi protegida el primer de cordada, pot esdevenir un tram mal de passar per al segon. De la resta de llargs, cal destacar la sortida de la R5. Una fissura ascendent cap a l’esquerra que et diposita en el tram més exigent de la via. Un pas clàssic de l’època, cotat de V/V+ segons el croquis que consulteu, que vos hi farà esser. És un passatge una mica mal de protegir i amb alegria.

Fins la propera…

Anuncis